Realment, l’enquesta que acaba de publicar l’Institut Català Internacional per la Pau és interessant. Tot i advertint, com sempre, que els estudis d’aquest tipus no es poden considerar veritats absolutes, la consulta feta a gairebé 7.200 majors d’edat de tot l’Estat, proporciona, si més no, una tendència fiable de les opinions majoritàries, que confirma també allò que, d’altra banda, era lògic de suposar. Com per exemple que a Catalunya la gran majoria considera ben poc satisfactòria la forma com es va dur a terme la transició després del franquisme, en contrast amb allò que se‘n pensa a la major part de l’Estat. L’enquesta posa en relleu les discrepàncies absolutes que hi ha entre Catalunya i la Comunitat Autònoma de Madrid. A Catalunya el 9% de la població considera que s’haurien de suprimir les autonomies, a Madrid el 24%. A Catalunya el 6% dels enquestats creuen que l’autonomia és excessiva, a Madrid el 29%. Per contra, a Catalunya el 22% pensa que l’autonomia hauria d’augmentar, però a Madrid només un 10%. I finalment, a Catalunya, el 45% dels enquestats defensa directament el dret a l’autodeterminació, mentre que a Madrid són només el 4%. Unes diferències substancials que apareixen també en altres qüestions i que expliquen la tensió permanent entre l’àmbit català i el punt central de les decisions polítiques estatals. Per tot plegat és ben clar que els catalans no caiem especialment bé en alguns indrets de l’Estat. Però això no treu, evidentment, que ningú dels qui no ens troba gaire simpàtics vulgui deixar d’aprofitar-se del dèficit fiscal català, que segueix voltant entorn dels 16.000 milions d’euros anuals.

La guerra d’Ucraïna continua mostrant imatges que fereixen totes les sensibilitats, amb una ratxa diària de destruccions, atacs a edificis civils que no haurien de ser objectius militars, morts escampats pels carrers, etc. Putin ho nega i ho atribueix tot a la propaganda ucraïnesa, però la seva credibilitat ja és nul·la des de fa setmanes. El fet més greu és que la situació no sembla que pugui millorar en pocs dies, tot i que els enfrontaments més directes s’han anat concentrant al sud-est del país, on viu un percentatge alt de població de llengua russa, cosa que no val pas dir que no hi hagi oposició al domini rus. Al costat del patiment intens que la invasió russa causa als ucraïnesos que segueixen al país i als més de 4,5 milions que s’han refugiat a l’estranger, un efecte imprevist de la guerra és mostrar al món el retard amb què Europa ha enfocat la urgent substitució dels combustibles fòssils per energies no contaminants i renovables. I constatar, doncs, que molts països del centre d’Europa encara depenen molt del petroli, del carbó i del gas rus. I que ara, per tant, es troben en una situació compromesa si es plantegen prescindir d’aquests combustibles russos.

Sigui a causa del conflicte ucraïnès o no, la notable puja de preus és un dels temes del dia. La constatació genèrica és que tot s’encareix i no sembla pas que la situació hagi de canviar gaire aviat. La inflació desbocada també és un element polític actiu, perquè perjudica la majoria de la població i especialment els sectors que compten amb menys recursos econòmics. I a més, el descontentament sol afavorir l’extrema dreta, tal com ja es fa evident en alguns països europeus. Esperem que l’encariment general es pugui revertir aviat.