El maig del 2011 Convergència i Unió va guanyar les eleccions municipals a Manresa amb Valentí Junyent com a cap de llista. Mancat de dos regidors per a la majoria absoluta, negociava les votacions ara amb uns, ara amb els altres. El 2015 es van tornar a presentar i van perdre dos escons; com que la geometria variable se’ls havia complicat, van pactar l’entrada d’ERC a l’equip de govern. En els mesos i anys següents CiU es va desfer, CDC es va transformar en PDeCat, es va crear Junts per Catalunya, i a les municipals del 2019 Junyent es va presentar al capdavant de Junts per Manresa, un nom nou per al vell espai convergent. Van empatar a regidors amb ERC, i com que aquesta tenia alguns vots més, va quedar-se l’alcaldia a partir del segon any, en un nou acord amb repartiment de carteres. És a dir, que CiU-Junts és al govern de la ciutat des de fa onze anys, dirigint els afers de l’Ajuntament, sol o en companyia. Ocupant la butaca de l’alcalde durant nou d’aquests anys. Però avui a la cadira amb el respatller més alt del saló de sessions s’hi asseu el cap de colla dels socis i alhora competidors d’ERC. És Marc Aloy qui presideix el consistori, signa els decrets, encapçala les inauguracions i es multiplica en tota mena d’actes. Com t’ho fas per encarar les eleccions quan has estat governant però les medalles se les penja l’altre? Complicat. Si dius que tot va molt malament perquè els que manen no en saben, també tires pedres a la teva teulada. I si dius que tot va molt bé perquè els teus regidors en saben molt, renuncies a desgastar l’alcalde, que gaudeix de l’avantatge del càrrec. Si a més a més el teu candidat no és regidor i no pot presumir de gestió, la cosa encara es complica. Per això veiem l’alcaldable de Junts, Ramon Bacardit, criticant sense criticar, fixant-se en queixes com la manca de debat sobre la Fàbrica Nova i el soterrament dels Ferrocarrils. I una raó perquè no hi fos és que els seus companys al consistori no van qüestionar públicament cap de les dues iniciatives.