Diumenge de glòria després d’una setmana considerada de passió, viscuda al marge de quina sigui la identificació personal amb una creença, amb un sistema, amb una ideologia, amb els miracles o amb un equip de bàsquet o de futbol posem per cas, per citar alguns exemples d’agermanament o de diferenciació amb la resta de mortals. Guanyar, ressuscitar, compartir ens enrasa a tots en la celebració, sigui quina sigui la causa, si és justa. Res no és comparable, però l’eufòria acompanya els que creuen, els que s’esforcen, els honestos, i condemna els qui no ho són a l’hora de celebrar victòries. Aquesta setmana, la majoria podem celebrar la glòria pels triomfs aconseguits i continuar amb l’ànim predisposat a culminar proeses, mentre que una minoria es queda en el clot del ressentiment.

Començo amb el cas dels jugadors, tècnics, directius i seguidors del Baxi Manresa, que dimarts aconseguien un triomf que va més enllà del purament esportiu. Cadascú al seu lloc, complint responsablement el compromís que se li exigeix, té motius per celebrar l’èxit i assaborir el reconeixement, les felicitacions que arriben de totes bandes. Qui té la sort d’acumular experiència recorda els moments de glòria que van convertir l’equip de bàsquet en referent d’una ciutat que engegava projectes compartits per la iniciativa pública i la privada. Imaginar ara una repetició d’aquells èxits (esportius i de dinamització de la ciutat) fa somiar desperts els qui fa temps lamenten la pèrdua d’atractiu i de nivell socioeconòmic de Manresa. Sortosament, l’any que ve toquen eleccions municipals i, en funció dels resultats, no es pot descartar que hi hagi interès a avançar les autonòmiques i les generals. Escric sortosament, perquè, en l’any que falta per a la primera convocatòria, veurem tirar endavant projectes encallats perquè llueixin oportunament abans d’eleccions. Benvingut oportunisme, si comporta millores.

Contràriament, acabo amb aquells que estan programats per viure instal·lats en la rancúnia, sense opcions de glòria, que aquests dies aprofiten l’oportunisme de la sentència del 25% famós per engegar l’enèsima campanya de crispació social. No calien els resultats d’una enquesta per saber com de mal considerats, i fins i tot odiats, són els catalans a la resta d’autonomies espanyoles perquè ja es tenia constància que hi ha un percentatge de població pròpia que no tolera el model educatiu, ni la immersió lingüística, ni la llengua, ni les institucions, ni els drets històrics, ni la legitimitat de poder decidir si el futur es vol fer dins o fora de la «unidad territorial española». Amb més pena que glòria, viuen aquests que celebren victòries deshonestes.