Sí, tu ho saps. A tu no et prenen el pèl. Si el satèl·lit mostra els cadàvers escampats fa tres setmanes, si ho explicaven les cròniques dels veïns que es van salvar i si en donen testimoni periodistes de tot pelatge i condició és perquè el muntatge està molt treballat, i hi ha darrere serveis secrets molt poderosos, i tots nazis menys tu, això és clar. I si hi ha una pandèmia mundial, que causa víctimes a tots els països del món, tu saps –perquè ho vas estudiar a la universitat dels mems de WhatsApp– que és perquè algú s’enriqueix amb una vacuna que ves a saber de què deu estar feta. No, tu en saps més: nega que existeix el masclisme, al·ludeix a Matrix sense entendre la pel·li, i sent-te víctima d’una conspiració. És igual si és de dones, de jueus, de rojos o d’immigrants: conspiri qui conspiri, conspira contra tu. I si un home paga per violar una dona, o per robar-li el seu nadó, diràs que ella ha trobat la llibertat malvenent-se la sang. I quan et venguin aigua amb sucre defensaràs que és medecina; quan et donin medecina, l’atacaràs, en canvi, anomenant-la verí. Tria una opció política populista, i defensa-la amb soroll i agressivitat. Que sigui prou minoritària perquè no sigui la de tothom; prou popular per crear-te la teva petita cort de palmers. Però, sobretot, que sigui provocadora i incorrecta.

Fa 10 o 12 anys, el digital nord-americà Slate va adquirir certa fama pels seus reportatges amb tesis heterodoxes. A Twitter, els usuaris es reien d’aquells temes, els Slate pitches, que defensaven les bondats de bandes horteres dels 80, o el mal comportament en família o invents científics obsolets, cosa que la prestigiosa revista sobre periodisme Columbia Journalism Review va descriure com a «idees que semblen incorrectes o contraintuïtives i que es presenten com si fossin les més lògiques del món». Només hi ha una cosa pitjor que no mirar mai el món amb capacitat crítica: escollir el camí sense saber on és el nord, només perquè aparenta ser el menys transitat.