Cada any em pregunto quan caurà Setmana Santa. De fet, cada any em faig dues preguntes, quan cau Setmana Santa i quan és Carnaval. De jove vaig aprendre que les dues coses anaven lligades, o sigui, que si sabies quan era Setmana Santa, ja podies saber automàticament quan s’esqueia Carnaval. Per tant, la pregunta clau seguia essent: Quan és Setmana Santa? Me la faig, la pregunta, un dijous de Setmana Santa, al vespre, en què he decidit deixar de ser mortal per tornar-me immortal per una estona. Fa molt temps que diuen que mentre rius ets immortal, vius per sempre mentre rius. Ara diuen, també, que et tornes una mica immortal si desconnectes una estona o molta estona de tot i de tothom menys de tu. Total, que la nit de dijous m’he trobat tot sol desconnectat en un racó recòndit que no desvetllaré i, de cop, he vist la lluna quasi plena. I ho he entès tot. Sé la resposta a la pregunta que tants maldecaps m’ha donat. La Setmana Santa s’escau el primer Diumenge de Resurrecció, o sigui avui per al lector, després de la primera lluna plena que hi ha després de l’equinocci de març. O sigui, que si avui, o demà, és lluna plena, ja tenen el misteri resolt. Jo l’he resolt dijous a la nit i ara no sé què faré la resta de la Setmana Santa i la resta de la meva vida un cop he resolt el misteri. Perquè per a mi era un veritable misteri que una cosa realment sagrada com les vacances de Setmana Santa no poguessis planificar-les amb el calendari a la mà sinó que t’haguessis de refiar del calendari de les misses. Fins ara, i així seguirà essent pel que sembla, l’Església segueix tenint el monopoli de fixar quan és i quan no és Setmana Santa, i tot i que al principi, ho reconec, em toca bastant la pera, en un món d’incerteses trobo que està molt, però que molt bé, que els mortals hàgim de seguir vivint amb la incertesa terrenal de quan serà Setmana Santa que tant pot ser que ens agafi d’hora com tard o que fins i tot es mengi Sant Jordi. Una incertesa que ens fa patir cada any i que ens reconcilia amb la petitesa de l’ésser. Tot això ho he escrit dijous al vespre mentre escolto, a les notícies, una barreja de fets que també van lligats: l’estat de les retencions i l’estat de les processons. No sé amb quina de les dues quedar-me. Les unes em fan feredat i les altres em fan venir son. I les que visc pitjor, les processons de la C-16. Tot un calvari. Potser que aprofitem per votar si és que al final deixen votar al Berguedà en això de les processons olímpiques d’hivern a veure què hi diu el territori. Ho haurem de parlar amb la Laura Vilagrà. I ara no sé com és que m’ha vingut parlar d’això, jo que avui no volia parlar de res i que estic, des de dijous, en aquell estat de gràcia que és del tot terrenal, però que és realment divina. I a la qual no penso renunciar, estigui com estigui la lluna.
