Quan ets jove no penses mai com deu ser deixar de ser-ho. I si algun dia, per alguna estranya coincidència, et passa pel cap la idea de fer-te gran, el primer que penses és que trobaràs a faltar la força física, l’esplendor i la salut de la joventut, i que els altres (els altres!) es tornaran conservadors, avorrits i mesells.

De sobte, però, travesses la frontera dels cinquanta i descobreixes que has acceptat amb sorprenent naturalitat el que més temies i que el que realment trobes a faltar de la joventut no és el que pressuposaves.

Entenem-nos, evidentment que tots voldríem ser guapos com als vint i forts com als trenta. I sí, qui més qui menys tothom acaba empassant-se gripaus, relativitzant veritats i renunciant a un somni o dos. Però aquesta decadència física i moral es produeix de forma progressiva i es compensa per altres vivències i satisfaccions (tenir canalla, per exemple).

El que enyorem, en canvi, de quan érem joves, no és tant el què, les coses que fèiem, si no el com, la intensitat amb què les vivíem. Jo, per exemple, trobo a faltar aquella explosió química en escoltar un disc nou, l’eufòria compartida de fer d’una cançó qualsevol l’himne d’un estiu, d’un viatge o d’una tarda, la immensitat d’una nit d’empalmada, sortir del cinema commocionat o maleir la darrera pàgina d’un llibre que no volies que s’acabés mai. O la gana. Aquella gana gairebé sòlida dels 16 anys i aquella satisfacció brutal de fer-la passar. No com ara, que em fa més il·lusió el cafè que el tall. Tampoc la gent té el gust d’abans. De mica en mica van desapareixent aquells atacs sobrevinguts d’atracció sexual que ens agafaven en qualsevol moment i circumstància o aquella mena d’enamorament intel·lectual quan descobries algú amb qui et no et cansaries mai de xerrar i riure. Quan coincidien les dues coses, nen, el cel queia damunt la terra.

Progressivament, la vida va perdent vida, va agafant gust de menjar d’hospital i color de tele vella. I sí, hi ha maneres de resistir-s’hi, de gestionar més o menys bé la decadència. Hi ha qui ho intenta a base d’incrementar la dosi (de festa, d’adrenalina, de sexe, de doping...), qui sobreactua abusant dels #atope a l’instagram o qui s’aferra als referents (musicals, estètics, polítics...) de la joventut amb l’esperança (inútil) de reviure’n la satisfacció original. També hi ha qui substitueix aquelles sensacions irrecuperables per pulsions igualment potents, però molt més perilloses, com el poder o l’egolatria, qui intenten reviure la joventut a través dels seus fills o qui opta per caminar en sentit contrari, refugiant-se en l’espiritualitat, la meditació i l’ascetisme. El millor és pair la vellesa amb naturalitat, com jo, que mataria per tornar a sentir els 99 luftballons de la Nena amb la intensitat estomacal del primer cop.