La Manresa esplendorosa de just abans de la primera gran pesta, la de 1348, tenia uns vuit mil habitants que vivien gairebé tots dins d’un clos murallat que es va completar el 1375 i que deixava grans espais lliures per a futurs creixements. Els manresans de l’època, els que van construir la Seu i la Sèquia, pensaven en gran. De fet, la nova ciutat els anava molt gran.
El 1900, quan Manresa era un imperi industrial i la quarta ciutat més poblada del país, tenia 23.000 habitants. La gran majoria vivien dins del perímetre de les muralles, ja enderrocades. L’espai, abans massa gran, els havia quedat petit. La gent benestant va desplaçar-se cap al nord i el Barri Antic es va anar buidant. Avui, en ple declivi, amb carrers sencers on no hi viu ningú, hi resideixen oficialment unes 4.500 persones.
Imaginem ara com devia ser aquella ciutat amb només 1.500 habitants, els que tenia el 1522, quan hi va arribar Ignasi de Loiola. Des de la Joviat fins al Carme, i des de la Reforma fins a Sant Domènec, tot per a 1.500 persones. Manresa era, literalment, una ciutat buida. Raquel Valdenebro i Dani Hernández ens la fan visible al mapa que aquest diari posarà a la venda per Sant Jordi. Es un pòster històric, però també és una imatge distòpica. La imatge d’una ciutat fantasmal i fascinant que va haver de renéixer. I ho va fer.
