No ens podem queixar del pont de Setmana Santa: sol radiant, cel blau, restaurants i espectacles oberts, fins i tot un escàndol a can Barça per discutir apassionadament. Val més que ho haguem aprofitat, perquè tornen a pintar bastos. Per si no hi havia prou trencacolls al camí amb la inflació postpandèmica i els efectes de la guerra a Ucraïna, els xinesos s’han vist les natges i han decidit el tancament de Xangai per aturar un brot de covid versió òmicron que, com sabem prou bé els europeus, és extremadament contagiós i difícil d’aturar. Tantes veus com lloaven la determinació autoritària amb que Pequín va reaccionar contra l’epidèmia el 2020, quan va confinar la gent de Wuhan a casa seva, altres tantes veus diuen ara que tota la política xinesa va ser errònia i per això actua moguda pel pànic. Facis el que facis, a misses dites estarà mal fet. Reaccionar contra a la nova onada a cops de cadenat significa deixar fora de joc la zona econòmica que genera el 5% del PIB xinès i afectar seriosament la capacitat de la resta del país. Si la Xina és (encara) la fàbrica del món i la seva producció s’encalla, nous problemes de proveïment amenaçaran els negocis i alimentaran encara més la inflació a casa nostra. La globalització tant vol dir que unes teixidores sobreexplotades de Bangla Desh ens nodreixen de samarretes barates com que una guerra a Europa provoca una onada de fam a l’Àfrica, o que un virus a Xangai ens arruïna la recuperació ara que estem tan contents de treure’ns la mascareta. Jordan Bardella, ma dreta de Marine Le Pen, presenta les eleccions franceses de diumenge que ve en termes de «nació contra mundialització». L’evolució cap a un món sense duanes ha alimentat el creixement global, però ara que van mal dades se li atribueixen totes les maldats. No és cap exclusiva de l’extrema dreta: per abaratir la factura de la llum, l’europeista govern espanyol vol desconnectar-se del mercat energètic europeu. La Xina esternuda, preparem les aspirines.
