Qui és l’últim?», pregunto a l’arribar a la porta de la pastisseria de Manresa per endur-me la mona que havia encomanat per als fillols. A fora al carrer hi havia mitja dotzena de persones. «Soc jo», em va contestar una dona. No hi havia una filera ben feta mitjançant la qual es pogués deduir qui era l’últim. Vull dir que tothom anava campant al seu aire. La majoria mirava el mòbil, altres anaven passejant amunt i avall i hi havia qui s’apartava del grup per fer una cigarreta. Encara no havia passat un minut que va arribar una dona que va fer la mateixa pregunta. «Soc jo, l’últim», li vaig dir. El cercle ja estava tancat. Almenys la part que em pertocava a mi.

Demanar per l’últim s’ha convertit novament en un costum que pràcticament estava extingit i que la pandèmia ha fet retornar. Vull dir que a l’inici de tot de la covid, quan a les botigues s’alertava amb cartells a la porta que només hi podia haver un màxim de, per exemple, 2 persones al mateix temps a l’interior, es van fer habituals les cues al carrer i haver de demanar torn. Fins llavors el costum en qüestió s’havia perdut. Entraves i l’últim acostumava a ser el darrer que et trobaves. Si algú es colava li cridaves l’atenció -o no- i anar fent.

Ara la interrelació entre desconeguts ha tornat en forma d’una petita conversa que pot semblar intranscendent, però és un petit diàleg que posa ordre. I que a més a més és intuïtiu. Vull dir que a les fileres en qüestió tant hi ha gent gran que possiblement ho havia demanat abans -de petit recordo que sovint quan demanaves qui era l’últim et podien contestar amb «servidora» o «servidor»- com gent jove que possiblement no li havia fet falta preguntar-ho mai però que ara sí que ha agafat el costum de fer-ho. Abans i ara ho ha qui té la temptació de saltar-se aquesta mena d’autocontrol. Però pel que he pogut veure i viure, no se’n surten.

Un altre costum que sembla que no s’ha acabat de perdre és la de cobrar comissions per fer certes gestions. L’aristòcrata Luis Medina i el galtes Alberto Luceño es van forrar venent material sanitari a l’Ajuntament de Madrid en plena pandèmia, a l’època que es moria més gent. Els van enxampar perquè s’ho van gastar tot amb productes de luxe. L’avarícia i fer-se notar va poder amb ells. I ara apareix que l’empresa de Gerard Piqué també hauria guanyat uns calerons per fer de mitjancer perquè la Supercopa es jugués a Aràbia Saudita. No es podria limitar a jugar a futbol? Uns i altres diuen que no han fet res il·legal. D’acord. Però queda lleig. Qui és l’últim?