Els que ens hem educat a finals del segle XX coneixem sobradament la regla de les deu mil hores: una persona que dediqui 10.000 hores a practicar alguna habilitat (tocar el piano, escriure, resoldre problemes matemàtics o fer anar una raqueta...), pot convertir-se en un expert, fins i tot un virtuós, de la matèria. És una màxima que, més enllà de si calen deu mil o quinze mil hores, apel·la a l’esforç i, sobretot, a la «superespecialització». Dos atributs que devien semblar molt necessaris al tomb de segle: gest esforçada, i carreres exitoses a partir de dedicar l’esforç d’una forma al màxim de focalitzada.

No només això, sinó que també hi ha hagut un cert predomini de la idea que, el talent, com abans es descobreix i es cultiva, millor. Escolteu, si no, les converses de mares i pares sobre l’elecció de les activitats extraescolars de la canalla. La idea que les deu mil hores, aplicades a la més tendra infància converteixen a qualsevol en un geni, ha calat massa.

No obstant això, recentment la ciència també ha demostrat que practicar moltes coses diferents amplia el ventall de competències i destreses de la persona, de manera que li ofereix avantatge competitiva a més llarg termini. Alguns estudis han corroborat, per exemple, que els músics excepcionals dediquen les mateixes hores de pràctica que els músics professionals (no excepcionals), però amb la diferència que els primers dediquen el total de les hores a diferents instruments, mentre que els segons tendeixen a focalitzar-les en un. Sembla ser que els primers, quan més endavant es concentren més en un dels instruments que han anat practicant, la corba d’aprenentatge polvoritza tots els gràfics.

En consonància amb això, la idea que hauria d’imperar avui és la d’una especialització més tardana. Perquè quan les persones triguem a decidir en què concentrar els nostres esforços, tendim a fer provatures i a explorar àrees de desenvolupament distals.

Probablement l’estratègia d’una carrera professional especialitzada té molt sentit en entorns d’aprenentatge dels que s’anomenen “amables”, per ser poc canviants, previsibles, i amb unes normes força clares. Però en entorns d’aprenentatge anomenats «perversos», per canviants i impredictibles, una estratègia de desenvolupament personal més globalitzada, encara que menys experta, pot resultar molt més adaptatiu. De fet, en aquests entorns més incerts, la «hiperespecialització» pot resultar, fins i tot, contraproduent, i un entrebanc en la cerca de solucions més holístiques i integrades. Només cal veure el registre de patents actuals, on les troballes ja no les fa un científic genial i aïllat, sinó que les grans coses les fan equips diversificats que són capaços d’integrar les seves mirades complementàries.

En un món ideal i equilibrat, es necessita de tot; tant formigues capaces de conèixer cada detall de la terra que trepitgen, com ocells amb una mirada més global del terreny que sobrevolen.

El problema està que eduquem a tothom per a ser formiga.