El primer dia tenia un passi, perquè les pells d’elefant són poc sensibles, però que per segon dia quasi tota la premsa espanyola ignori el Catalangate expressa molt; és un silenci clamorós, eloqüent, d’una sinceritat aclaparadora, que diu: al catalanisme, que el fotin. De les capçaleres impreses de la capital, només una va dedicar dimarts tres columnes de portada al fet que quatre presidents de la Generalitat haguessin estat espiats amb Pegasus, i ahir donava un raconet a la congelació de relacions anunciada per Pere Aragonès. La resta actua com si l’afer passés a la Mongòlia Exterior. Sospito que haurien destacat millor l’espionatge a seixanta-set polítics d’Ulan Bator. Com escrivia ahir un col·lega, si fossin dirigents del PSOE, el PP, Vox o Podemos, no es parlaria de res més i des de tribunes i editorials es clamaria per una crisi de govern, però com que es tracta de separatistes, que segons algunes llumeneres són pitjors que els terroristes perquè costen més de derrotar, doncs no passa res. Ja que volen marxar d’Espanya, es mereixen tots els disgustos. Massa poc! Si un mitjà com el New Yorker i una institució com el Citizen Lab de la Universitat de Toronto fan públic que quatre presidents de Catalunya han estat espiats amb un programa que només s’ofereix a agències governamentals, l’obligació del ministeri de l’Interior espanyol és iniciar una investigació a fons i dedicar-hi els mitjans necessaris, i la fiscalia ha de presentar la corresponent denúncia o querella perquè la justícia intervingui. Però aquí, de moment, només anuncien querelles les víctimes, i una investigació anterior, de quan la primera avançada de l’escàndol, està encalladíssima. Els qui pensen: «son independentistes, que es fotin» obliden la vella lliçó de la història: quan ignores una agressió flagrant perquè l’agredit no és «dels meus» obres la porta a la dinàmica que un dia et convertirà a tu en víctima. La democràcia no va de teus i meus, va de tots.
