En la meva infantesa, la santíssima trinitat en termes terrenals eren quatre: l’alcalde, el capellà, l’oficial de més rang de la caserna de la Guàrdia Civil i el metge. Encara em ressona com un eco que es repetia, edició rere edició, aquell «saludem a les digníssimes autoritats» amb que el presentador donava inici, per exemple, al tradicional Acte d’Homenatge a la Vellesa que cada any retia reconeixement a la gent gran en un Cine Nou (ara inexistent) on es congregava mig poble. Com aquell, pràcticament qualsevol acte de relleu al poble, sobretot les inauguracions (parlo de la dècada dels 70 i 80), era presidit pel quartet que traspuava la màxima solemnitat. Gairebé quatre dècades després, la santíssima trinitat civil i militar ha transmutat. L’alcalde o alcaldessa de torn és l’únic que aguanta. Vull dir que als actes tradicionals o inaugurals és freqüent veure-hi el màxim representant polític municipal. Però, en una societat cada cop més laica, els mossens, abans omnipresents en la vida social, han passat a ser un personatge circumscrit a l’església assignada i la rectoria annexada. Només en alguna celebració que el requereix per complir el guió (a les benediccions de les festes de Sant Antoni o de Sant Cristòfol) se’n manté la presència. Però més des d’una perspectiva professional que no pas de pes representatiu, a diferència d’antes. Les casernes ja fa anys que es van buidar, i amb elles es van difuminar els uniformes verds i els comandaments van deixar de ser autoritats representatives en el festeig popular. I els metges? Aquí és on volia anar a parar. De metges, sortosament, en tenim a (gairebé) cada poble, tot i que els professionals del sector afirmen i repeteixen que en falten a cabassos per donar relleu i atendre adequadament una població, en termes generals, creixent. Però el que aquí vull subratllar és el pes que, com a figura social, ha perdut el metge. Com els jerarques, abans als pobles gairebé marcaven períodes mentals: «l’època del doctor tal...», «en temps del metge qual...». Dilluns moria als 95 anys Carles Llussà, prestigiós psiquiatre manresà i actiu polític i social, que en el titular de la notícia d’aquest diari que informava del traspàs el definia com «un dels darrers metges d’una generació daurada». Eren metges que van tenir un compromís social, però que també van esdevenien factòtums com a conseqüència d’un context social que en potenciava l’arrelament, li facilitava la relació amb el ciutadà, en reverenciava el coneixement i n’enaltia l’ascendent. Una generació que se’ns en va.