És ben cert que a la trentena, quan s’acaba el desenvolupament de l’organisme, comencem a perdre facultats físiques fins que arriba la mort. Aquesta és una realitat natural inqüestionable. Ara bé, cada persona assoleix un nivell físic diferent en la seva plenitud, segons la genètica i el seu estil de vida, que posteriorment va perdent en funció de les circumstàncies individuals.
El nivell de facultats cognitives de cada persona depèn de la seva capacitat i de l’aprenentatge, tant acadèmic com vivencial, que aconsegueixi. Tanmateix, a diferència de les facultats físiques, el pas del temps confereix una saviesa que podria compensar algun deteriorament físic, com les habituals pèrdues lleugeres de memòria. En aquest cas, a la vellesa, es podria incrementar la capacitat cognitiva. Acceptant, això sí, que un greu deteriorament físic, derivat d’algunes malalties, ens pot portar a la demència.
Arribar a una determinada edat no és, doncs, causa d’incapacitat física ni mental. La gent gran, com tots els col·lectius, és diversa. No obstant això, s’associa a tots els seus membres amb trets negatius com la invalidesa, la dependència, els problemes cognitius... Aquests clixés falsos, que són acceptats socialment com a certs, són els que contribueixen al menysteniment de la vellesa. Que una persona, pel fet de tenir una edat, se’l vegi com a ciutadà de segona, amb menys drets reals, no es basa en cap certesa, sinó que és una construcció cultural, fonamentada en estereotips, creences i prejudicis.
La discriminació que afecta les dones tampoc s’explica per les diferències biològiques amb relació a l’home, sinó únicament pels rols de gènere, basats també en una construcció cultural i social, derivada del patriarcat.
Si l’edatisme, igual que el sexisme, es basa en una construcció cultural, que està interioritzada socialment i que tendeix a reproduir-se i perpetuar-se, també necessitem una eina, com la perspectiva de gènere, que ens permeti mirar i entendre la realitat sense aquest biaix. La perspectiva edatista ens ajudarà a posar en evidència la discriminació per edat i a plantejar actuacions individuals i decisions polítiques per fer-hi front.
El feminisme, com a moviment polític transversal, està assolint objectius molt importants. Cada cop més dones prenen consciència i lluiten col·lectivament per eliminar la seva discriminació. De la mateixa manera, les persones velles hauríem de ser conscients que pertanyem a un col·lectiu exclòs socialment i plantejar-nos una lluita conjunta contra la discriminació per edat, perquè té conseqüències molt negatives en la vida de totes i cadascuna de nosaltres.
Aquest perjudici s’agreuja encara més en les dones velles, que pateixen una doble discriminació. Per fer-la visible i combatre-la seria necessari emprar com a eina la doble perspectiva, de gènere i edatista, com si fossin unes lents bifocals, que mostressin alhora el camí per corregir ambdós biaixos en la nostra societat.
