Quan les classes altes de les diferents societats van començar a assistir a reunions socials de compromís van començar a experimentar la incomoditat de no saber exactament com vestir-se o com comportar-se per quedar bé i no patir situacions inconvenients. Com a resposta va aparèixer l’etiqueta, el codi de comportament que facilita que en els àpats i les festes tot sigui previsible, còmode i fluid. En la vida social simple i normal, els codis de comportament estan tan interioritzats que tothom sap, per exemple, que si portes un fill a una casa on se celebra una festa d’aniversari hauràs d’entrar i saludar un per un tots els assistents que et presentin, mentre que, en canvi, quan vas a un supermercat no se t’acut anar a donar la mà a les caixeres i els clients, per molt que potser compartiràs l’espai amb ells més temps del que tardaràs a marxar per cames de la casa on deixes la teva criatura. Però aquest consens tan còmode i útil s’ha esfumat. Ara, entris on entris no saps què fer amb la mascareta. No tenim obligació de portar-la ni a les botigues ni als bars però, si altres la porten... no acabem d’estar tranquils. I planyo els que hagin de portar fills a festes a casa dels companys de classe i passar pel radar escrutador dels que han arribat abans. Mascareta posada, sí o no? Glups.
