Demà és Sant Jordi, patró de Catalunya. Durant el debat de l’Estatut de Sau, el president Tarradellas defensava que aquesta havia de ser la Diada Nacional de Catalunya sota l’argument que no s’ha de celebrar una derrota. No se’n va sortir. No sé si el vell president tenia raó o no, però el cert és que, per mi, és la festa més maca que tenim a Catalunya.
Es diu, no sé fins a quin punt és documentat, que durant el segle XV, al Palau de la Generalitat, es celebrava per Sant Jordi la Fira de la Rosa. Allí hi anaven parelles joves, nuvis o acabats de casar i el xicot l’hi comprava una rosa a la donzella. El regal del llibre és més proper en el temps. Durant l’Exposició Universal de 1929, un dia del mes d’octubre, el gremi d’editors i llibreters de Barcelona van decidir treure els llibres al carrer. Va ser tal l’èxit que el gremi va decidir de mantenir-ho, i traslladar-lo al dia de Sant Jordi, en el qual van morir dos dels més grans escriptors de la història, Cervantes i Shakespeare. El duet amor i cultura té una força immensa i fa que aquell qui coneix la festa, sigui d’on sigui, quedi meravellat, fins al punt que l’any 1995, la UNESCO va declarar el dia de Sant Jordi Dia Mundial del llibre.
Parlem de llibres. Aquests dies que tothom està tan esverat amb l’espionatge, val la pena llegir El jefe de los espias, on es repassen els apunts del general Manglano, que durant anys va ser cap de l’espionatge a Espanya. També és molt interessant, per a aquells a qui agradi la història recent, el llibre de Jordi Amat El fill del xofer, on recordarem fets no gaire llunyans que passaren a Catalunya. Parlant d’història recent, és imprescindible llegir l’obra de diversos autors Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi.
Un altre llibre molt ben escrit, només recomanable per a addictes, és el de Cayetana Álvarez de Toledo, Políticamente indeseable. Abans de llegir-lo cal posar-se la cuirassa, però allí hi trobarem les causes del perquè, poc més tard, va fer implosió el PP de Casado. Un altre de molt interessant, per entendre la política moderna, és l’escrit per Toni Bolaño, Moncloa. Iván Redondo. La política o el arte de la que no se ve. Per a aquells a qui interessi la història del PSC, s’ha de llegir el llibre d’en Josep Maria Sala Moments del socialisme català. I evidentment el llibre de Joana Bonet Chacón La mujer que pudo governar.
Per mi, per sobre de qualsevol altre, el millor llibre d’enguany ha estat el d’en Raimon Obiols El Temps esquerp. A més d’una qualitat literària indubtable, amb un domini de la nostra llengua meravellosa, en Raimon ens fa reflexionar sobre el que ha passat i el que està passant al nostre país, i apunta possibles sortides a l’atzucac en què ens trobem. És un llibre que s’ha de llegir sense presses, si es vol, amb un llapis a la mà per anar remarcant una darrera una altra les frases que ens aporten clarividència.
Un llibre destinat a no caure en l’oblit. Una meravella escrita per un intel·lectual compromès amb el país, gràcies, Raimon.
