Cada vegada es valora més la rapidesa per arribar a un destí. A mesura que passa el temps, els transports es modernitzen per oferir trajectes més curts que aconsegueixen transportar-nos d’un lloc a un altre amb un tres i no res. En aquesta aposta per la velocitat, que resumeix la història dels mitjans de transport de l’últim segle, hi ha un valor incalculable que es perd pel camí: el gaudi del viatge llarg que nodreix de perspectives la destinació final i ofereix un ventall de paisatges nous per descobrir i admirar.
La reflexió sobre els viatges se m’acut després de mirar la sèrie La vuelta al mundo en ochenta días, disponible a la plataforma Movistar+, que és una adaptació de la gran novel·la d’aventures que Jules Verne va escriure el 1873 pronosticant la fascinació que la velocitat provoca en els humans. La història narra les peripècies de l’aventurer Phileas Fogg, que decideix emprendre un viatge aprofitant els avenços tecnològics en el transport per demostrar que és capaç de fer la volta al món en només vuitanta dies, el que resultava una fita per l’època. Malgrat que és un trajecte contra rellotge, la seva aventura esdevé un homenatge sobre l’art de viatjar sense la necessitat d’arribar enlloc, sols pel simple plaer de veure món.
La impaciència que sovint sentim per arribar als llocs ens fa perdre de vista els atributs de la lentitud. Quan el desplaçament és lent el món esdevé més gran, amb més matisos, mentre que quan el trajecte és més curt, el món sembla més petit i previsible. Els viatges llargs en cotxe, en tren o en un vaixell que creua l’oceà empès pel vent aporten molts beneficis, com ara la descoberta de paisatges, la coneixença de gent, les estones dedicades a la conversa o també els moments per a la introspecció i el silenci. També la sensació de llibertat que se sent en desplaçar-se i obrir-se camí cap a una nova terra, una sensació que seria impossible de conquistar si arribés el dia que la tecnologia ens permetés transportar-nos d’un lloc a l’altre en un instant.
En un món on predomina la velocitat és difícil trobar aquests espais per a la lentitud, i encara més quan a la majoria ens agrada arribar a un altre continent amb un cop d’avió. Tot i això, encara n’hi ha que s’atreveixen a recórrer una distància amb un dels mitjans de transport més tradicionals, l’anar a peu, com els pelegrins o els caminants que troben sentit a copsar el món al ritme de les seves pròpies passes i a entregar-se en aquesta vida imprevisible que s’esdevé en el mentrestant.
