El fet ja és prou conegut: l’independentisme ha esta espiat des de fa temps i de manera absolutament il·legal. Qui ho ha fet? Qui ho ha ordenat? Qui ho sabia i ha callat? Una investigació de la Universitat de Toronto, publicada dilluns passat per The New Yorker, va destapar l’escàndol. El nombre d’espiats és extraordinari i ha estat considerat el cas més ampli i més greu d’espiada política col·lectiva que hagi tingut lloc al món. La llarga llista d’espiats ja ha estat ben difosa, encapçalada pels quatre darrers presidents de la Generalitat. Un atac a la llibertat personal i als drets humans i alhora un espionatge absolutament injustificable i inacceptable. Però, dit tot això, ara què? Només els estats poden comprar el famós programa Pegasus. Quin Estat, doncs, el va comprar per espiar els polítics catalans? De fet, la pregunta fa riure perquè la resposta és del tot evident: l’estat espanyol. Algú és tan innocent com per creure’s que Pedro Sánchez no en sabia res? Fos quin fos l’organisme estatal que va contractar la compra de Pegasus, la cúpula del Govern espanyol ho va haver d’autoritzar i, per tant, ho sabia. N’és, doncs, l’autèntic responsable. No serveix de res amagar-se sota qualsevol capa: la del Centro Nacional de Inteligencia, per exemple, adscrit al Ministeri de Defensa. Fer el despistat i no reconèixer el disbarat encara agreuja més la situació i augmenta el descrèdit d’un Estat que ja s’ha vist assenyalat més d’una vegada per les seves mancances democràtiques, que han quedat ben subratllades per aquest greu cas d’espionatge polític que, a més, afecta diputats del Parlament Europeu en ple exercici del seu càrrec.
Però sigui la que sigui la reacció oficial espanyola, el que cal és una resposta catalana adequada per contrarestar la pràctica habitual de l’Estat, que considera que contra l’independentisme català tot s’hi val. D’una banda, l’espiada col·lectiva hauria de reforçar la unitat independentista, tant en l’àmbit de la societat catalana en general com dins del Govern de la Generalitat. Una unitat que en aquest moment és més imprescindible que mai. Però alhora, igualment, aquesta unitat hauria de permetre ampliar notablement la projecció internacional de les reivindicacions catalanes, amb un argumentari sòlid i indiscutible, per tal que sigui àmpliament reconegut i recolzat el dret de la nació catalana a l’autodeterminació. El que no es pot fer és seguir confiant en un Estat que espia antidemocràticament i que quan és descobert se n’amaga i es fa el desentès. Si l’autoanomenat «govern més progressista de la història» actua d’aquesta manera, què no faria un hipotètic govern espanyol en mans del PP i Vox ?
El més sorprenent és que per tapar la il·legalitat flagrant de l’espionatge polític a més de 60 líders i personalitats independentistes es fa servir l’argument que la llei no permet informar sobre les actuacions del Centro Nacional de Inteligencia. O sigui que la llei s’utilitza com a excusa per amagar allò que s’ha fet al marge de la llei. Evidentment, el subterfugi és inadmissible. Per tant, una acció tan greu ha de tenir conseqüències en les relacions entre Catalunya i l’Estat. I aquí apareixen les preguntes que es fa tothom: en aquestes circumstàncies es poden seguir esperant resultats positius de la taula de diàleg? S’ha de continuar donant suport al Govern de Pedro Sánchez només perquè representa el mal menor?
