Imaginem-nos de vacances a Roma i la Capella Sixtina tancada. O la Sagrada Família de Barcelona per Pasqua amb els cadenats posats a les tanques. Segur que la setmana passada algun lector va anar a la Vall de Boí. És inimaginable deixar el pas barrat per accedir a Sant Climent i no poder admirar el Pantocràtor. Oimés quan cents de milers es van llençar a córrer pel país en el primer període de vacances sense restriccions covidianes.
L’orant de Pedret, al Berguedà, és una joia i una raresa del preromànic mundial. És una pintura icònica pintada al segle IX. Un anagrama dels temps de Carlemany. El seu autor, el mestre de Pedret, va dur des d’Itàlia un estil pictòric i uns colors que després van escampar-se per tot el Pirineu. Faltaven centúries perquè el país transalpí s’anomenés de tal manera. La importància troncal d’aquests frescos està confirmada per la ubicació d’una part dels originals al MNAC de Barcelona. És on hi ha a les obres mestres romàniques més importants del món. Enlloc no hi ha res comparable i les verges nècies de Pedret en són un peatge artístic inevitable.
Mentre alguns turistes desaprensius retornaven amb els seus costums habituals: estacionar a sembrats verdosos, llençar boles de paper d’alumini o estacionar la casa amb rodes a qualsevol lloc, els culturetes es trobaven que l’oferta artística més atractiva era inaccessible. L’església reconstruïda, a la qual s’accedeix després d’un agradable passeig a través d’un pont medieval, estava amb el forrellat travat. Cap rètol informatiu. Els més avesats a aquestes meravelles de l’art podien anar fins a Castellar de n’Hug per admirar per dins l’ermita de Sant Vicenç de Rus, on hi ha un altre recull d’obres de visita obligada. Tot fermat i ningú enlloc. Amb el cap cot vaig acudir a una de les «catedrals» més importants de la citada època romànica: la restaurada planta de Sant Llorenç de Guardiola, abans prop Bagà. Esvelta, potent i magnífica. No hi queda rastre de pintures però és oberta per acollir-hi espectacles musicals. Si hi aneu a deshora, d’entre les escletxes dels murs en sortiran les dues ànimes de Civitas: el Toni i el Joan. És l’entitat sense ànim de lucre que s’ocupa de la programació cultural, de les visites guiades als indrets citats i d’aportar idees on en manquen.
A preguntes de qui escriu sobre els motius de la desatenció dels forasters interessats en l’oferta de lleure més enllà de la pantalla de les obvietats per a turistes superficials, les meves fatídiques conviccions sobre la gestió pública van quedar, de nou, confirmades. Amb rotunda elegància em van explicar les traves administratives per renovar una concessió, les peticions no ateses, les demores en respondre, la falta de personal o la no signatura d’un tècnic.
Tot junt provoca que avui sigui il·legal mostrar al públic la primera (potser) pintura artística de la història de Catalunya.
Mori la cultura deien per Salamanca els anys trenta. Però no van explicar que ho farien els buròcrates de mica en mica i amb segells de cautxú.
