Ahir va ser un gran dia. Per mèrits propis és el millor dia de l’any a tot el país. El millor, sense excepció. Només demano que no ho espatllem i que el deixem tal qual. Ni fer-lo festiu ni fer-lo més gran, ni fer-lo fira del dia que toca ni canviar res, ni una coma, del guió, del ritual, del ritme d’un dia que té la grandesa, sense fer res, de canviar i alterar tots els ritmes vitals. M’agrada Sant Jordi. No me’l toquin, si us plau. El vull així, tal com és. Ho escric a la lleugera, però ho prego profundament perquè sé que visc en un país que té, sovint, la capacitat d’espatllar les coses. Aquesta no, que m’emprenyaré. No hi perdin ni un minut a pensar-hi. Dediquin els minuts a llegir els llibres que hauran comprat, que s’hauran regalat. Tinc una llista de llibres, jo, que amb els anys es va fent llarga i més llarga. És la llista de llibres que m’agradaria llegir. I si bé l’escurço un xic cada cop que un dels llibres passa de la llista a la tauleta, l’allargo per l’altre costat dels llibres que sento que vull llegir. No me l’acabaré pas, la llista. De vegades em dic que si tingués tot el temps del món i la feina feta em posaria a llegir pel plaer de llegir i pel gust d’escurçar la llista. Com tot a la vida això que he escrit és veritat i no ho és. Per la pandèmia, que vaig tenir tot el temps del món, vaig llegir molt poc, quasi res. És com si la meva atenció s’hagués concentrat a intentar saber què estava passant. Com si fos un llibre del qual no en saps el final i et mors de ganes, alhora, de saber-lo i de què el llibre no s’acabi mai de tant que t’agrada. La pandèmia no m’agradava, però el final era tan incert que em va captivar, ho reconec. Ah! I aviso per tranquil·litzar, no tinc cap llibre a mig acabar ni a mig començar sobre la pandèmia. Vaig deixar passar el temps i no vaig escurçar la llista de llibres pendents. Ni dels que tinc pendents de tenir –a mi em passa que hi ha llibres que vull tenir– ni dels que ja tinc, però m’esperen per les diverses cantonades de casa. Un dia m’ho llegiré tot. Ho escric, però em conec i sé que no ho faré. Ni ho recomano. Un dia m’ho viuré tot. És en el que estic ara. I entre viure i els llibres que em fan companyia m’hi sento bé. Els que encara no he començat, els que tinc a mig fer, uns quants alhora, els que ja he acabat, però no he oblidat per mai més. I sí, també, els que estic escrivint, ple d’incertesa perquè si no els acabes és com si no haguessis fet res. Res, que avui escric amb ressaca d’ahir i content que m’hagi tocat viure en aquest racó de món on passa aquesta meravella. M’imagino els de Pegasus espiant això d’ahir. No entendrien res. Són ben estranys aquests catalans. I és quan més m’agrada com som. Que el llegir no ens faci perdre l’escriure.