Fa més de cinc-cents anys, quan a Barcelona van començar a celebrar una fira de roses per Sant Jordi, segurament la demanda no excedia la producció del seu pla i de les comarques veïnes. Es veu que hi acudien sobretot festejadors, promesos i matrimonis joves, i es feia al Palau de la Generalitat, de cabuda limitada i freqüentat per gent d’un cert rang. Res a veure amb els milions d’exemplars que es van vendre ahir a floristeries, parades i paradetes de tota mena i condició, perquè vendre roses per Sant Jordi s’ha convertit en una font d’ingressos habitual per a entitats, casals, caus i finals de curs. Roses a cabassos, quasi tantes com persones humanes hi ha censades al Principat. Però ni el pla de Barcelona, més el Maresme, més el Baix Llobregat, més totes les altres comarques del Pertús a Ulldecona i de Fraga a Cadaqués, no produeixen ni de lluny tantes roses. Les de quilòmetre zero varien segons les fonts, que les situen entre el cinc i el quinze per cent del total, i això vol dir que la resta ve de l’exterior. Una tradició de catalanitat inequívoca, en honor del sant patró, s’alimenta d’un producte importat. Però això no és tot. Resulta que més de la meitat d’aquestes roses venen directament des de l’altra banda de l’Atlàntic, des de Colòmbia i Equador. No és un producte que es pugui entaforar en un vaixell de contenidors per fer una travessia de setmanes, i l’usual és que arribin per transport aeri. Però ja sabem quins són els efectes dels avions en l’efecte d’hivernacle, l’escalfament global i la crisi climàtica: la seva «petjada de carboni» és la més elevada de tots els mitjans de transport. La mateixa sensibilitat que ens empeny a consumir aliments de proximitat hauria d’impulsar una reflexió sobre el cost mediambiental de la rosa jordinesca. Ho exposo avui i no ahir per no arruïnar la festa al gremi, però caldria anar-hi pensant de cara al futur. Mentrestant, no ens estranyem si el clima es revenja tot enviant-nos xàfecs i pedregades.
