És complicat entendre aquest país petit, no ens ho fan gens fàcil. Per si no en teníem prou de viure amb l’ai al cor per qualsevol sorollet que et faci el telèfon, que ja no saps si saludar la mare que va parir l’espia o canviar de número, ara només ens faltava el disgust de les dietes parlamentàries; sigui com sigui, el número segur que l’hem de canviar perquè ens el prenen cada dia.
Els nostres parlamentaris han triat mala època per no posar-se d’acord a l’hora de reformar les dietes que cobren per anar al parc de la Ciutadella, a preu de dipòsit ple per desplaçament. Són dies de declaració de renda i qui més qui menys, els que comentava fa un estona és evident que en queden exempts, ha patit la sotragada de la casella sis-cents noranta-cinc, aquella que et diu el que has de tornar del que ja t’havies polit per poder arribar a final de mes. La mala experiència que cada any ens recorda que no hi ha més remei que continuar a dieta ha desfermat la mala llet, encara que sigui desnatada, quan ens han explicat el que fa temps que dura: mentre les nostres dietes i desplaçaments s’han d’implorar, justificar i explicar perquè al final hagin de cotitzar, fent saltar trams que acaben fent saltar el compte corrent; les de les nostres parlamentàries i parlamentaris, que engreixen un sou considerable i de mitjana superen els ingressos anuals de moltes famílies, no cal que siguin legitimades ni raonades, però això sí, són puntualment abonades encara que el beneficiari no hagi mogut el cul de la cadira de casa. Tant que els costa consensuar temes i taules, si a l’hora de preservar la privilegiada dieta de l’engreix hi ha acord unànime, demano: No podríem fer passar la independència com a dieta sense justificar?
Aquí paguen sempre els mateixos, el personal del sector sociosanitari us pot explicar un exemple de dieta dura: En el seu moment el Govern va ingressar una prestació extraordinària de nou-cents euros per haver suat la samarreta durant la pandèmia; prestació que quan et confessen els d’allò que diuen que «somos todos» passa a ser ordinària a efectes de cotització i has d’acabar tornant –perquè dir vomitant no fa fi–, gairebé tot el caramel que t’havien posat a la boca. Mira que costava poc, per evitar disgustos, que ho haguessin ingressat en concepte de dieta parlamentària.
Si el William, en Shakespeare vull dir, hagués de fer una nova versió del seu Mercader de Venècia, segur que en Shylock diria: «Si ens sagneu, no us hem de punxar?; si ens preneu el pèl, no ens hem d’emprenyar?; i si ens ofeneu, no ens n’hem de venjar?».
Després passa que la reacció lògica a l’engreix dels uns és aprimar la confiança per part dels altres, cansats de veure que mentre ells viuen de la dieta, nosaltres subsistim a dieta.
