Watergate és un complex residencial i comercial de Washington DC on el Partit Demòcrata va ser secretament escoltat i gravat l’any 1973. Quan es va descobrir, no tan sols va caure un president sinó que es va incorporar a la llengua anglesa i a moltes altres en contacte estret un nou sufix –gate– per denominar escàndols polítics. Per això del cas d’espionatge contra polítics, activistes i advocats vinculats a l’independentisme -i als milers de persones amb qui s’han comunicat!- se l’ha anomenat catalangate. Coses de l’idioma.
El Catalangate confirma que per al CNI, el deep state i bona part del nacionalisme espanyol drets i principis fonamentals reconeguts a la Constitució espanyola, com el dret a la intimitat, a la participació política i a la llibertat de consciència o la mateixa separació de poders, passen a segon terme davant l’únic precepte realment imperatiu: la indissoluble unitat de la nació espanyola.
El cas, però, té una lectura urgent més enllà de la trista actualitat política. Encara més perquè ha coincidit en el temps amb les gravacions (també il·legals) a un futbolista que es veu que venia partits a dictadures teocràtiques. Aquesta mena de notícies, afegides a la constatació que les companyies tecnològiques fan negoci amb les nostres dades personals i a la dificultat que tenim per entendre com funciona exactament l’univers internet, ens han instal·lat en una mena de pessimisme col·lectiu pel que fa a la possibilitat de preservar la privadesa d’una part, si més no, de les nostres vides. Tenim cada cop més la sensació que ja som en l’era del gran germà orwellià –o dels grans germans, empresarials o estatals– que saben, si volen, tot el que fem, diem, veiem, pensem o desitgem.
I sí, és evident que les relacions humanes i allò que anomenem intimitat ja no són el què eren abans d’internet, com també van canviar quan vam passar d’una societat eminentment rural a una d’urbana, però no és cert que sigui impossible regular i fins a cert punt garantir la confidencialitat de les nostres comunicacions. Posem un exemple: malgrat que els diners són cada cop més una entelèquia digital, bancs i administració pública estan guanyant la batalla als delinqüents cibernètics i, de moment, els nostres comptes i les nostres targetes són encara relativament segurs. De tant en tant hi ha errades de seguretat –com també n’hi havia en temps del paper moneda– però en general el sistema financer i monetari digital funciona bé (consideracions ètiques i polítiques al marge).
Si es poden protegir els nostres diners també s’han de poder protegir les nostres dades i comunicacions. Si els poders públics (a escala europea, lògicament) posen límits clars a les grans tecnològiques i acoten molt estrictament la ingerència estatal (l’espionatge) en les comunicacions personals, el dret a la privadesa, un de les parets mestres de la societat liberal, té encara un cert futur per endavant.
