No hi ha res que condicioni més la valoració que fem d’una pel·lícula que les expectatives amb què entrem al cinema. És automàtic: aquell títol tan recomanat, tan aplaudit, tan premiat, sempre ens fa dir que potser no n’hi ha per tant. Per contra, aquella pel·li que intuïm que pot estar bé però de la qual no esperem gran cosa té tots els números per semblar-nos esplèndida. Aquest mecanisme tan pervers i inevitable serà devastador per a «Alcarràs», la producció en català que ha aconseguit un èxit històric a Berlín. Des del minut en què es va conèixer el guardó hi ha hagut una allau d’atenció mediàtica completament lògica que ha anat acompanyada d’elogis sense mesura. Ahir els dos programes principals de la ràdio catalana es van emetre des del poble del Segrià, i TV3 li va dedicar un altre cop el magazín de la tarda, formant una simfonia d’elogis que no vèiem des del Barça dels sis títols. No hi ha cap pel·lícula que pugui sobreviure a un nivell d’adulació tan estratosfèric. Segur que la pel·lícula és magnífica, però li serà impossible complir les expectatives. L’atenció és totalment merescuda i l’elogi és necessari, però l’ensucrament massiu generarà decepció. I no li convé. Com sempre passa en aquest país: entre poc i massa.
