El facebook d’un bon amic -tot i que sigui un sistema démodé encara acumula un nombre important de seguidors o de persones que hi estan registrades i que hi juguen de tant en tant-, doncs, el facebook d’un bon amic, com deia, s’ha omplert en les darreres hores de mostres de condol. No eren per a ell, però. L’amic en qüestió va fer un comentari, encertat, arran de la mort del fotògraf Josep Rojas, amb qui havia estat company de feina en aquest mateix diari. El comentari que va fer ha generat un reguitzell de respostes, però, en molts casos, també de mostres de condol. I no és que no li dolgui la desaparició del Josep, però potser les condolences caldria adreçar-les a la família, a l’esposa i a la filla del Josep Rojas. Sembla que seria el més adequat. El món està canviant, però –permeteu-me la ironia– no tant, oi? Situats en aquest punt, amb certa perplexitat per la resposta que ha generat el Facebook, vaig plantejar al meu bon amic que fes arribar els comentaris a la família, que potser estaria contenta de veure que el fotògraf desaparegut generava tanta estima.

La situació pot tenir un punt d’anecdòtica, però em permetia obrir algunes reflexions que comparteixo. Fa uns anys, i encara ara en bona part, les condolences i les felicitacions es donaven en directe, o com a mínim aixecant l’auricular i escoltant la resposta de l’interlocutor, directament, a l’altre extrem del fil telefònic. Ara, hi ha una tendència creixent a escriure, però aquestes lletres, moltes vegades missatges migrats en paraules, costa molt que deixin entreveure sentiments, es fa molt difícil que transmetin res a la pell de l’altre més enllà d’una tristesa o alegria general i difosa. Un DEP és molt menys expressiu que una mirada, una encaixada de mans, una abraçada o un petó acompanyat, ni que sigui, d’un lacònic «em sap greu».

Però aquesta conducta no és res més que el resultat de nous hàbits comunicatius que s’imposen en generacions més joves i que s’escampen, també, cap a les de més edat. Parlant d’aquestes alteracions del parlar de sempre que ens imposa la modernitat, haurem de dir que «és tendència». Haurem d’estar alerta, però, perquè si no sentim les paraules a la pell entrarem en una bombolla plena d’éssers cada dia més asocials, on, a més a més, hi ha generacions que en formarem part amb disgust, perquè considerarem que el petó i l’abraçada no poden substituir-se per la fredor d’un DEP i una emoticona amb una llagrimeta. El Josep, n’estic segur, llegiria aquest article, em miraria als ulls al meu davant i, murri, riuria i em diria si vull escoltar el seu darrer acudit. Adeu Josep. I clic.