Cantava el noi d’Aielo de Malferit amb la seva veu poderosa: «Lliure com el sol quan clareja, jo soc lliure com el mar, lliure com l’ocell que va fugir de la presó i pot per fi volar». Però el sol quan s’alça és tot el contrari de la llibertat; els seus moviments responen sense alternativa a les lleis de la gravitació i la inèrcia. No pot decidir si obeeix el despertador o es queda cinc minuts més al llit. El mar tampoc no és lliure; la mateixa llei de la gravetat (que pesada!) el manté al seu lloc, i les onades i les marees són cosa dels vents i dels astres. Queda doncs l’ocell, la llibertat del qual ja glosaven els clàssics, tot i que sigui l’instint, i no la voluntat conscient, qui mou les seves evolucions. Ja Caderón de la Barca feia preguntar al presoner Segismundo per què una au, amb menys ànima que ell, gaudia de més llibertat. És lliure l’ocellet blau de Twitter? O qui té el cul llogat no seu quan vol? Ha estat sinònim d’intercanvi franc i obert d’informacions i opinions però també de femer on una tropa de malànimes promou la mentida, l’odi i la xenofòbia, per manllevar les paraules amb què Marc Marcè, aquí al costat, retratava ahir certs col·loquis digitals amb pseudònim. Quan finalment els gestors d’aquesta i altres xarxes van introduir alguna vigilància van ser acusats de lliberticides, pecat que promet corregir el megamilionari Elon Munsk en acordar la compra de totes les accions per una quantitat superior al pressupost anual de la Generalitat. La persona més rica del món es presenta a si mateixa com la màxima garantia que ningú no impedirà a ningú publicar el que li sembli, però en la mesura que la xarxa serà seva, només seva, absolutament seva, el dia que vulgui podrà decidir el contrari. Una xarxa social en mans particulars depèn dels interessos del propietari. L’ocellet blau volarà amb un cordill fermat a la pota, que l’amo Munsk podrà estirar si en depèn un altre negoci o si arriba el dia que la gent decent opta per allunyar-se del femer.
