A la Casa Reial fa temps que hi ha corredisses. Les últimes han estat darrerament quan, probablement, algun dels assessors del rei el convencés que, enmig d’una crisi de reputació d’una empresa amb tanta història com la seva, el millor seria fer un exercici desconegut a aquesta institució. Amb tota la subtilesa i correcció li va recordar que des del 2013 hi ha vigent una llei que se’n diu de transparència, accés a la informació pública i bon govern. I per tranquil·litzar-lo, a cau d’orella, devia dir que: «No s’amoïni, Sa Majestat, ja se sap, feta la llei feta la trampa, vostè continuarà vivint com un rei». Per rebaixar del tot les pulsacions, li va deixar anar que ministres, alts càrrecs, diputats, alcaldes, regidors i altres persones que viuen de diners públics ja saben com s’ha de fer això de la declaració de béns perquè tothom quedi com un senyor.

Ja se sap que al segle XXI tot ha de ser políticament correcte, no com en l’època del pare, que no calia passar comptes de res que, per això, era el cap de l’estat. Toca fer veure que tot és net i polit com una patena i la proposta de fer públic el patrimoni de Felip VI deu haver comportat un rebombori de primera categoria, gairebé com quan l’emèrit va començar a demanar disculpes per algunes de les seves trapelleries.

És un exercici divertit imaginar-se quantes persones i quantes hores han invertit eminents economistes, advocats, sociòlegs i tot tipus d’experts per acabar dient que el patrimoni actual del monarca és de 2,2 milions d’euros en dipòsits i actius financers i 300.000 en objectes d’art. Els programes informàtics de comptabilitat deuen haver tret fum perquè la xifra fos mínimament creïble, ni massa alta, ni massa baixa. Calia que no li passés com al ministre Alberto Garzón que fa un any va declarar que tenia un patrimoni net negatiu de 26.803 euros o que la ministra Maria Jesús Montero va fer públic un patrimoni positiu net de 19.078 euros. Com ells, altres ministres es mouen amb uns patrimonis que, si fossin els reals, haurien de dimitir per mans foradades o mals administradors.

Acaba abril i a la Casa Reial poden estar més tranquils. Els 2,5 milions no han fet posar els pels de punta a gaire gent, ningú no ha sortit a cremar carrers, ni la monarquia s’ha enfonsat. El que està per veure és si la institució monàrquica esgarraparà algun punt en les enquestes que s’entossudeixen a recordar que a l’estat cada vegada hi ha més persones que aposten per la república. La claca de les famílies de la noblesa no ajuda a generar ambients propicis, amb comissionistes, com el fill del duc de Feria entre les cordes i amb només 247 euros al seu compte corrent. Un més que prefereix fer-se el pobre rodejat de luxe pels quatre costats.

Declarar tenir diners i béns patrimonials sembla mal vist, gairebé un delicte. Si el patrimoni és fruit del treball, de beneficis empresarials, d’una bona gestió dels estalvis o simplement d’herències, no hauria de fer posar les galtes vermelles a ningú. Que el conseller Jaume Giró declari un patrimoni que gairebé triplica el del rei fa pensar que l’exdirectiu de La Caixa fa un exercici de transparència notable. La declaració de la consellera Laura Vilagrà, de 411.365 euros de patrimoni, o els 699.183 euros de Victòria Alsina fan més olor de net que d’altres. Que molts alts càrrecs i directius de l’administració facin malabarismes per fer veure que són pobres és un mal símptoma.