Se’n diu així. No existeix la síndrome del bon nen. Però es veu que la de la «bona nena», tot i que presenta unes característiques molt ben definides que tenen més prevalença en dones, també pot afectar els homes. El que passa és que a ells ―que no la tenen específica―, els afecta molt menys; no perquè no siguin bons sinó perquè són diferents.
Aquesta síndrome va ser definida per la psicoterapeuta nord-americana Beverly Engel en el seu llibre Nice Girl Syndrome.
Quins són els trets que defineixen la «bona nena (o nen)»?
Tot i que és una missió impossible, moltes dones han estat educades inoculant-los que han de ser complaents amb tothom i que així les estimaran més. Oi que resulta molt pràctic que la meitat de la població s’escarrassi per agradar l’altra meitat (masculina principalment però també la femenina que tenen per la vora)? Qui va tenir tan brillant idea? Segurament la famosa Eva, no. Però l’església masculina potser sí que hi té a veure, oi? I molts altres homes que no han estat d’església, també.
A més, per acabar d’adobar-ho, i ja entrant de ple en el masclisme, aquest tret parteix del sentiment de no sentir-se prou bo i necessitar ser reconegut agradant. Greu error però difícil d’obviar quan t’han fet així.
També defineix la «bona nena» la incapacitat per dir no. Però aquest tret també afecta molts homes. Qui no sap posar límits en detriment de la seva salut física i moral pateix molt. I la gent que en sap posar, totalment pietosa, té una marcada tendència a abusar-ne.
Un altra característica és una por extrema a decebre els altres. I això porta a considerar, com a responsabilitat pròpia, els sentiments dels altres. I a tractar-los com si fossin cristall que de l’aire s’ofèn per no experimentar la seva desafecció.
També defineix la «bona nena» l’anar somrient per la vida. El somriure permanent no és sa. Recordeu allò dels «plats bruts que es renten a casa»? Vindria a ser-ne una variant: fora de casa, sempre agradar. Mai enredar ni complicar la vida dels altres. També cal recordar la no tan llunyana norma educativa del «no ploris, que et poses lletja». Pels que l’hagin dita només a les nenes o dones, que recordin que són totalment masclistes.
I finalment, una «bona nena» pot ser ensorrada moralment per les crítiques. Tot i que les crítiques constructives poden servir per millorar, una «bona nena» se les pren com si fos la fi del món. I això és totalment tòxic.
Aquests tipus de dones, normalment han estat educades des de la bondat i no han après a tenir cura d’elles mateixes ni a defensar-se.
Amb aquest perfil, l’angoixa i l’excés d’emotivitat acaben de minar les bones nenes.
I aquest disc dur, tan dur, cal reprogramar-lo. No per deixar de ser bones o bons, sinó per començar sent bo per a un mateix. Per tenir una vida pròpia i no en funció dels altres.
I és que la bondat no és, només, fer més complaent la vida del proïsme. Cal saber estimar-se, tot i ser molt difícil, per poder regalar el millor als altres.
