Josep Massot i Muntaner era un erudit de la cultura del país, especialment, de la seva història. Per la tasca investigadora va rebre els premis d’Honor de les Lletres Catalanes, el 2012, el Francesc de B. Moll de l’Obra Cultural Balear el 1989 pel conjunt de la seva obra i el Manuel Sanchis Guarner, entre d’altres. El 1998 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. Nascut a Palma de Mallorca el 3 de novembre de 1941, va morir la matinada del diumenge 24 d’abril al Monestir de Montserrat. Tenia vuitanta anys. Poc després de complir-los va ser homenatjat el 13 de desembre a la Sala Prat de la Riba de Vic, dins la delegació de l’Institut d’Estudis Catalans, en un acte organitzat per l’IEC i per la Institució de les Lletres Catalanes. En la crònica de l’acte que vaig publicar a Regió7, ja explicava que en el camp de les ciències socials i humanístiques, el Pare Massot fou un dels tres intel·lectuals de referència de la cultura catalana de la segona meitat del XX i començaments del XXI, conjuntament amb el valencià Joan Fuster i l’eminent historiador Josep Fontana, tots tres amb un ventall ideològic ben diferent. Monjo de Montserrat des de 1962, a més de ser un especialista en història, també ho era en el coneixement de la llengua catalana, –s’havia llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona–, el Cançoner popular de Mallorca i l’església nacional, amb la seva obra cabdal Història religiosa de la Catalunya contemporània. Ànima de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial més antiga d’Europa i director de la prestigiosa revista Serra d’Or. Li agradava la feina ben feta i era rigorós tant en els llibres com en els articles. Va ser un gran defensor de la cultura, la història i la llengua catalanes, sense complexos.
M’explica el seu amic, el Doctor en Història, Daniel Díaz Escolies, amb qui es coneixien des de fa 40 anys, que els dos darrers mesos estava molt delicat, «li havien pres el telèfon i estava desconnectat». Reconeix que la darrera vegada que va parlar amb ell tenia una veu molt fluixa i se’n van riure d’aquells que «s’inventen» històries sobre les milicianes, ara que està preparant un nou llibre sobre la vida quotidiana al front. M’explica que la companya de Durruti reconeixia que el líder anarquista va treure les dones del front. Hi ha també la llegenda negra, que fins ara ningú no ha pogut demostrar, que fins i tot en va fer afusellar unes quantes com a exemple. «Vaig telefonar en hores diferents durant dies, però no s’hi va posar mai». Dos dies abans de morir el pare Massot, «em vaig trobar el cardiòleg que havia estat de la mare i també del Monestir durant molts anys, Garcia Boldú, ja jubilat, que em va confirmar que estava molt malalt». Díaz reconeix que quan se’n va assabentar ho va sentir molt i el dia 24 es va trobar una mica tou i es va rellegir el pròleg de Massot sobre el seu darrer llibre Fusells, baionetes i sables, on qualificava el treball de molt estricte, ja que l’autor no es deixa portar per les modes del moment. Arran de la publicació del llibre de Jorge Marco «Cocaína, opio y morfina: cómo se usaron las drogas en las grandes guerras del siglo XX» que Massot va qualificar de frau perquè no aporta res, Díaz investiga sobre el paper de les drogues dins l’exèrcit.
