Dos antics companys de Regió7 amb qui vaig teixir, sent jovenassos tots tres, una profunda amistat quan a la redacció del diari les riallades i les bromes en veu alta se sentien més fort que no pas el tecleig dels ordinadors que ara inunda el que havia sigut la sala de telers de la fàbrica Torrents m’envien per whatsapp una notícia inesperada que m’omple de nostàlgia i tristor: el Josep Rojas és mort. Un ictus s’ha endut el qui durant una pila d’anys va ser fotògraf d’aquest diari. Hi vaig compartir moltes estones de feina quan jo em feia càrrec de les pàgines de Motor del diari i publicava setmanalment la prova d’un cotxe. El Josep, com servidor, era un amant dels vehicles clàssics, que tot sovint eren motiu d’amena conversa entre nosaltres, perquè el seu pare era el concessionari de Seat a Manresa quan tota la producció de vehicles de la factoria de la Zona Franca de Barcelona estava venuda per endavant i la marca automobilística no havia de patir gota per la seva supervivència perquè era la reina del mercat.

M’he sentit empès a escriure aquestes ratlles al Josep (a qui tots a la redacció anomenàvem amb afecte i familiaritat «el Rojas») perquè fa unes quantes setmanes em va venir a visitar a casa després d’haver-nos comunicat per telèfon, i també perquè jo mateix vaig sobreviure a un ictus maligne l’any 2016. Puc assegurar als lectors, perquè ho visc cada dia del món, que un ictus és com una escopetada que t’arrabassa moltes coses d’un plegat quan menys t’ho imagines, però que també te n’aporta alguna de positiva, com ara agafar un xic més de perspectiva de les coses que són importants de debò, perquè un mateix aprèn a arraconar tota la fullaraca que el frenètic ritme de vida del nostre temps ens fa percebre com a necessitats imperioses.

Veritablement, el Rojas era un personatge, i si res el distingia i el convertia en una persona singular i apreciada per molta gent era el perenne somriure de bondat que l’acompanyava, fes fred o fes calor. Jo crec que tenia una fesomia adaptada a transmetre el seu somriure en qualsevol circumstància, sempre amb una humilitat que sorprenia per poc habitual. Fins i tot recorria al somriure –en aquest cas amb una certa irona– si alguna cosa no era del seu grat o l’empipava. Dubto que algú de Regió7 l’hi hagués vist mai, d’enrabiat. Irradiava simpatia, empatia i bondat, el Josep. Era més que una bona persona, molt més: una persona bona, d’aquelles que es poden comptar amb els dits d’una mà. De fet, què hi pot haver millor que ser recordats pel somriure quan ens arribi l’hora de deixar aquest món? És reconfortant anar-te’n sabent que has deixat petja.

El dia que em va venir a veure vam repassar les boniques fotos del llibre dedicat a la història de Seat que vaig tenir la sort de poder escriure el 2005. Un repàs cronològic del periple de l’empresa a través dels seus cotxes, sobretot dels anys en què va ser llicenciatària de l’imperi dels Agnelli, ja que aleshores Fiat era el gegant tecnològic europeu.

Mentre preníem tranquil·lament unes cerveses descafeïnades (sense alcohol) vam poder conversar sobre la fugacitat de la vida i sobre com arriba a ser d’important i necessari aprofitar els bons moments que ens brinda i ens la fa estimar tant, perquè, com ens recorda Espriu, «tot, en un moment, et serà pres».