Ha començat l’època de força rumors i algunes confirmacions dels que pretenen ser al davant d’una llista electoral. Per un interès força antic, vinculat a la meva professió anterior, estic molt pendent d’aquesta mena de loteria i moviments rere les cortines.
L’exconsellera de Sanitat serà candidata a l’alcaldia d’Igualada. Alba Vergés desplaça l’actual cap de llista per intentar guanyar per primer cop en nom d’Esquerra. Tot i que li cal l’aprovació dels militants, ho té fet (la candidatura). Serà un tràmit. Investida pel gran líder, coneguda pel seu pas en una conselleria, serà el rostre als cartells dels fanals igualadins. A manca d’anar sabent els altres pretendents, a Manresa hi haurà un duel d’arquitectes i un empresari de bicicletes. Tot plegat enmig d’un treball d’orfebreria en el món de la dreta sobiranista, on caldrà encaixar escissions, coalicions, cohabitacions i teòrics independents entre tot el que ha aparegut després de la multiplicació, com les amebes, del gen convergent. Serà el gran espectacle dels propers mesos, quasi com un talent show al qual s’ha apuntat finalment TV3 amb eufòria.
És la barreja de rumors i confirmacions respecte dels que volen ser a una llista per les municipals del maig del 2023, d’aquí a «només» un any. Més enllà de casos inevitables com el de la consellera que saludava la família en una roda de premsa oficial, els sedassos i els garbells a passar pels aspirants a ser a una llista seran molts: del partit, de l’entorn, de la societat i, alguns, dels mitjans. Curiosament, conviu aquest desfici per ser-hi amb les dificultats per omplir els llocs secundaris. Verdaders maldecaps per resoldre a l’últim minut. No ho reconeixeran en públic, però passaran verdaderes angúnies. I encara explicaran menys les pegues per trobar dones per fer llistes cremallera, o sigui, dona, home, dona. És un contrasentit el desesper dels líders dels partits per trobar companyes després d’haver lluitat amb les ungles per ser l’escollit. Són les misèries de la política municipal de ciutats i viles petites com les nostres. Després surten els consistoris que surten, amb massa persones poc preparades, efímera motivació, intolerants a la crítica i llacunes immenses en gestió pública executiva.
Alguns es filtren sols, com l’alcalde amb destral de Caldes de Malavella, tot foragitant uns ocupes d’una de les seves diverses cases en aquella sana vila gironina. Si no el fan dimitir i es torna a presentar, podria donar una gran sorpresa i rebre més vots que mai. La seva acció és lamentable, però molts l’aplaudeixen i s’hi identifiquen. Han quedat filtrats per sempre el batlle i un regidor de Bellver. Pare i fill han afegit al nepotisme la construcció d’una casa on hi havia una barraca d’eines. Per a ells una mena d’inquisició partidària i per als altres un abús de poder.
Sobre el Berguedà, temps tindrem per parlar-ne. De moment, tot és entre bambolines i amb la llum tènue. Van actuant com aquells ciclistes de velòdrom quasi aturats esperant qui comença a pedalar primer. Fins que cauen tots en un pilot.
