El que ara explicaré ve a tomb d’un titular que va sortir fa uns quants dies a aquest diari, però en trobaríem de calcats a qualsevol publicació en català. El titular, formulat com una pregunta, deia: «Un esprai nasal per posar-te morè?». I el que em va cridar més l’atenció no va ser pas l’existència d’aquell esprai, sinó la paraula morè. Puc jurar que en els meus seixanta-quatre anys de vida i en tots els estius que el sol m’ha agafat de ple, mai se m’ha acostat ningú que em digués: «que morè que estàs!». Quan s’ha donat el cas, sempre m’han dit que estava molt moreno, i és així també com ho he dit jo als altres. De fet, si digués a algú que està morè, o que em vull posar morè, o que «un germà és ros i l’altre morè», em semblaria que estic fent comèdia. La diferència entre «moreno» i morè és la que hi ha entre el català que es parla normalment i el normatiu. I en una conversa marca la frontera entre la naturalitat i l’afectació, per molt que els que s’esforcen a expressar-se amb la correcció del diccionari intentin mostrar-se espontanis. Que és un esforç molt respectable, però que grinyola tant com veure un home amb perruca. I és la sensació que tinc, per exemple, quan algú, en lloc de parlar-me de la mèdula, em parla de la medul·la, posant l’accent a la u i remarcant l’ela geminada. Que es veu que és tal com s’hauria de dir, però que en una conversa informal em sembla una cosa estudiada, forçada, artificial.

La vida és tan curta, i de problemes n’hi ha tants, que obligar-me a mi mateix a dir medul·la, làmpada o escuma em semblaria un esforç malaguanyat. Fins i tot un menyspreu a la meva llengua materna real, que, com la de tants catalans de tantes generacions, és el català que no beu del diccionari sinó de la parla. Aquell que ens permet apretar, disfrutar i despilfarrar a boca plena i sense tenir mala consciència.

La parla és lliure i tothom s’expressa com vol, però a l’hora d’escriure la cosa es complica molt. I per no omplir un text de paraules entre cometes, només et queden dues solucions: o fas servir les que no diries mai, i deixes de ser tu, o t’esprems el magí buscant la manera de dir la mateixa cosa sense perdre la naturalitat. Llavors, per no haver de dir «el web» dius «la pàgina web»; com que no pots dir que tens agulletes, dius que et fa mal tot, i per no haver de dir que tornes morè de les vacances, dius que vens amb un bon bronzejat. Però sempre, a cada article, acabes dient alguna cosa que no la penses exactament com l’escrius. Quin greu.