Els humans tenim tendència a procrastinar, és a dir, a deixar per a més endavant els assumptes que ens fa mandra o por abordar ara. I a vegades, l’estratègia funciona i allò que ens molesta desapareix per si sol. Però, si es tracta de problemes, molts altres cops el pas del temps només fa que enquistar-los o agreujar-los.
El govern municipal de Berga està particularment abonat a aquesta manera de fer. En conseqüència, els temes irresolts se li acumulen, del mercat municipal a les urbanitzacions encallades, passant per l’estació de busos , Queralt, l’hotel de la Caserna, la posada al dia de l’organització municipal, la sempre pendent revitalizació del Barri Vell o els nyaps urbanístics de la ciutat. El cas del conflicte entre plens i maces de la Patum –que porta anys arrossegant-se– no és, per tant, cap excepció.
Les excuses amb què se sol justificar aquesta deixadesa ajornadora solen ser diverses. La més típica: que no s’ha tingut encara ocasió de posar-s’hi; però això és difícil de sostenir quan ja portes set anys al davant de l’Ajuntament. Una excusa més tòpica és la «falta de recursos», oblidant que sovint no és una qüestió de mitjans, i que en tot cas la feina de qui governa és trobar aquests recursos o procurar-se’n d’alternatius (sempre hi ha més d’una manera de resoldre els problemes).
Dos arguments addicionals que utilitzen els procrastinadors –també a Berga– són l’estar pendent de coses més urgents i la falta de temps; la paradoxa és que, quan els problemes es deixen podrir, acaben convertint-se en urgències i requereixen molt més de temps del que hagués calgut si s’haguessin tractat quan tocava.
Se’ns dirà que el tema concret dels plens i maces és complex. És clar, com tots aquells en els quals hi ha persones pel mig. Però és que si les coses no fossin complicades i els ciutadans es comportessin sempre de forma exemplar i cooperativa, no caldrien governs. Sense perjudici de recordar allò que deia Sèneca: «No és que no ens hi atrevim perquè les coses siguin difícils, sinó que són difícils precisament perquè no ens hi atrevim».
La qüestió és que, en la mesura que aquest conflicte risca de perjudicar la festa berguedana per excel·lència, ha de preocupar i ha d’ocupar l’Ajuntament de Berga, a qui se li ha d’exigir voluntat i habilitat de mediar en una situació que s’està allargant perillosament. Enguany més que mai ens mereixem una Patum en pau!
I respecte a l’actitud en general davant dels marrons que arriben als que tenen el poder, heus aquí el consell d’en Theodore Roosevelt –un que d’això en sabia–: «A l’hora de prendre decisions, el millor que pots fer és allò correcte, el següent que pots fer és allò incorrecte, i el pitjor que pots fer és no fer res».
En tot cas, ja ho prescriu la saviesa popular: «No deixis per a demà allò que puguis fer avui». Trobo que guiar-se en la vida per aquesta actitud té dos avantatges importants: si es tracta d’una cosa desagradable, ja estarà feta; i si és una cosa plaent, l’endemà podràs repetir-la.
