Dimecres al matí, en la sessió de control al Congrés de Diputats, discutint tal com era d’esperar l’espionatge polític a més de seixanta personalitats independentistes, per primera vegada des que es va destapar l’escàndol va sortir el gran raonament que ho justifica tot. Margarita Robles, la ministra de Defensa i responsable del CNI, ja no es va entretenir a negar l’espiada, sinó que la va justificar preguntant què ha de fer l’Estat quan algú vol declarar la independència. Quina barra! Ara sí que ja ha sorgit el tema fonamental. Ha aparegut la qüestió bàsica que justifica qualsevol conculcació de drets i qualsevol escarni de la democràcia. La unitat d’Espanya és el valor absolut que ho legitima tot. És la vigència de la definició franquista d’Espanya, com a «unidad de destino en lo universal». I això disculpa qualsevol excés: des de les patacades i els cops de porra de l’1 d’octubre del 2017, els empresonaments posteriors, l’exili dels encausats que encara no poden tornar i tota la repressió que segueix vigent des d’aquell moment. Que persisteix encara amb múltiple episodis, entre els quals aquests darrers dies amb el descobriment de l’espiada política més gran que hi ha hagut al món segons va afirmar la universitat de Toronto encara no fa ni dues setmanes. L’anomenat Catalangate és un fet inacceptable que per ell sol ensorra rotundament el nivell democràtic d’un Estat que s’havia autoqualificat com a «democràcia avançada». El disbarat, per ell mateix, ja és prou greu, però encara és pitjor la pretesa defensa que en fan la titubejant posició del cap del govern Pedro Sánchez i l’argumentació de la ministra de Defensa.

La realitat és que queda demostrat i reconegut que més de seixanta personalitats independentistes van ser espiades sense justificació democràtica de cap mena. Això haurà contribuït d’alguna manera a reforçar la unitat d’Espanya? O contràriament ha servit per demostrar una vegada més que amb l’Estat espanyol no hi ha res a fer i que cal accelerar el procés d’independència dels Països Catalans, del País Basc i de Galícia? L’única proposta que mentrestant ha fet el Govern de Pedro Sánchez és ben reduïda: constituir la Comissió de Secrets Oficials, que fa anys que està encallada, amb representants dels partits polítics estatals i també de l’independentisme català i basc, que en aquest marc podrien ser informats de les actuacions del CNI. Però, és clar, per llei, la informació que puguin tenir els membres d’aquesta comissió és secreta, i per tant no es pot divulgar. Cosa que vol dir que el paper del CNI en l’espionatge polític continuaria sent desconegut públicament. Per això l’independentisme no accepta aquesta limitació i exigeix constituir una comissió parlamentària d’investigació que faci pública l’actuació del CNI en el Catalangate i reclama responsabilitats i dimissions.

Però tot allò que consolidi l’independentisme no serà gens fàcil d’aconseguir. Especialment perquè el deep state, el poder que mana realment al marge o més enllà de l’autoritat política, s’esgarrifa només de pensar en la possibilitat d’una Catalunya independent. Sobretot perquè deixaria de disposar dels més de 18.000 milions d’euros, que, segons els darrers càlculs, n’extreu cada any per mitjà de l’anomenat dèficit fiscal. Un potent argument econòmic que deu pesar més encara que el simple manteniment de la sacrosanta i metafísica unitat d’Espanya.