No era el moment, i com que no l’era va deixar passar els segons, els minuts, i l’autobús va tancar les portes amb un so sec i va desaparèixer del seu davant com si fos un paisatge en moviment que s’escapa ple de vides en una direcció diferent. Quan marxa un paisatge n’apareix un altre. Sempre hi ha una altra capa, un altre mur, una altra casa amb finestres, una altra història al darrere. Per això, en marxar en bus, va fixar-se en la senyora feliç que caminava per l’altra vorera amb una bossa rosa penjada a l’espatlla, en l’ombra del núvol que va enfosquir el carrer de sobte i en com el seu desig interior, que feia ben poc era un globus que l’inflava el pit i que maldava per expandir-se més enllà de les costelles, s’encongia i es replegava com un paper afiganyat. I és que res no havia passat, només el moment. I els moments tenen una manera ben peculiar de fer-se i desfer-se. Si tu no els empaites, ells no venen a trobar-te,;si no els persegueixes, se’n van sense dir adeu. I em ressona la frase del psiquiatre Francesc Tosquelles de l’exposició del CCCB que recull la tasca que va fer per reformar les institucions psiquiàtriques a Catalunya i a Europa: «Quan ens passegem pel món, el que compta no és el cap, són els peus».

Amb els peus al terra, va tancar fort els ulls i es va prometre que recordaria aquell instant precís que, com la resta d’instants que creiem importants, també estava predestinat a fer-se un lloc en la memòria. Quedaria salvat a perpetuïtat en la selecció de les vivències que ens identifiquen. Ens diuen qui som, d’on venim, què fem. Els entreactes, que és on ens passem la major part del dia, no hi compten. S’esfumen. El resum d’una vida és la suma de segons que per atzar o per emoció ens atrevim a rescatar.

Tapo el meu fill petit amb una manta i apago el llum de l’estança per jugar en la intimitat de la foscor. Aixeca les cames i m’ensenya els mitjons de ratlles i els pantalons massa curt. Em dibuixa números a l’esquena amb el dit índex i jo, al meu torn, l’hi faig lletres. Ell juga per viure la seva infantesa i jo per recuperar la meva mentre la nit avança, el rentaplats tremola i la veïna s’enriola amb un programa de la tele. I si aquest fos un dels moments? Li acaricio la mà delicadament. Li dic que l’estimo perquè no ho oblidi i amb la desesperança de no saber dir res de més transcendent, de més especial. Per a mi, el verb estimar és el primigeni de tots els verbs. El cansament em guanya. A ell no. Em comenta que diumenge és el dia de la mare. I es fa el silenci. Ell pensa en mi i jo en la meva, de mare, i en els anuncis de colònies.