S’acosta l’1 de Maig, el dia de les treballadores i els treballadors, un dia que simbolitza la lluita per unes condicions de vida digna per a tothom i per un món realment més just. Una lluita encapçalada per la classe treballadora organitzada però que crida a tots els sectors de la societat, posant sobre la taula la necessitat urgent d’una societat planificada democràticament que posi la vida de les persones i la sostenibilitat del planeta per sobre del benefici privat. Una societat que és totalment incompatible amb el capitalisme.
El fet que els valors neoliberals s’hagin convertit en hegemònics fa que sovint se’ns faci estrany parlar de classe treballadora o negar que el capitalisme sigui sostenible. Segons els discursos dels gurus de la minoria més rica, les classes socials no existeixen. En canvi, la realitat ens demostra el contrari dia darrere dia. Només ens cal fer un repàs d’aquest curs, el començàvem el setembre amb la lluita sindical dels treballadors de Glovo per conquerir els seus drets i fer complir la «llei rider», i animar múltiples lluites obreres, com és el cas de les treballadores i treballadors de la neteja de l’aeroport.
Només si es compta amb una lluita organitzada potent es pot fer front a la situació, com ens ho va demostrar la vaga del metall a Cadis. A la tardor, els treballadors i treballadores gaditanes van portar a terme una demostració de força davant de la patronal i del Govern de l’Estat que va durar nou dies i va aconseguir forçar un acord; la seva lluita va aconseguir posar el focus en un problema sectorial que afecta milers de treballadors arreu de l’Estat. Aquesta mobilització, organitzada i liderada per les Comissions Obreres i la UGT, demostra, un cop més, la importància de la vaga com a instrument de contrapoder i de l’organització sindical per aconseguir-ho. S’equivoquen aquells qui creuen que es pot governar sense prendre partit per la lluita obrera i salvar la situació fent equilibris de cara a la galeria; s’equivoquen, també, aquells altres que pretenen patrimonialitzar la lluita des de posicions esquerranoses.
Si aixequem la vista, trobarem molts més exemples. Encetàvem l’any amb l’acord aconseguit pels treballadors de la neteja de Salt, que posava fi a 22 dies de vaga, o amb la vaga i el posterior acord dels amarradors del Port de Barcelona. El resultat d’aquestes mobilitzacions, o d’altres com les del sector de l’acció social i el tercer sector per unes condicions dignes o la convocatòria de vaga indefinida a COVERIGHT a Martorelles ens demostren que la mobilització i la lluita situen el sindicalisme i la classe treballadora en situació d’obtenir avenços.
Per continuar avançant, cal més i millor capacitat organitzativa de la classe treballadora, enfortir les files del sindicalisme i situar les lluites a l’ofensiva, en el terreny de la conquesta de drets, per repensar de cap a peus el model laboral. És imprescindible seguir reforçant la lluita en els centres de treball per aconseguir que els conflictes existents (com la vaga a FCC a Salt o a L’Hospitalet, a SCRL Consenur a Sant Quirze, a Avidel a Lleida, a Hapag-Lloyd AG o al Barcelona Bus Turístic, així com les mobilitzacions a Mahle, Correus o a Petcare, entre d’altres) es repliquin i passin a qüestionar el model laboral i econòmic en el seu conjunt. La primavera ha començat amb força amb les vagues de professores i mestres, que ens donen una lliçó molt clara: s’avança en proporció a la lluita.
