No mentia, no, l’amic dels militars quan deia que els tancs entrarien per la Diagonal si Catalunya declarava la independència. Incrèduls com ens veia, reblava el clau: «Què us penseu què farà l’exèrcit espanyol? Quedar-se a les casernes?». De primera mà, tenia la informació l’amic dels militars. I la ministra de la guerra contra l’independentisme ha confirmat que les preguntes no eren retòriques, sinó mantra escampat, paït, consolidat en les estructures de l’Estat espanyol, i que la decisió és ferma. Inapel·lable.

Dijous a la tarda escric això, encara corsecat per la informació que, amb l’excusa d’aprovar un decret amb mesures per afrontar les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, la classe política espanyola no només ha fet l’orni amb les gravíssimes afirmacions de la ministra el dia anterior, sinó que també hi ha hagut qui ha aprofitat per retreure que Catalunya reclama drets que el seu «aliat» (Putin, és clar) vulnera a cor què vols. La fatxenderia també s’ha manifestat en aquells que han demanant no barrejar coses, i que votar no al decret era «anar contra els ciutadans». Quins? Els que són apallissats i escarnits per voler votar en referèndum quin futur volen? Els qui són espiats, perseguits, criminalitzats, condemnats, amenaçats, menystinguts, insultats, estafats per un estat que els nega drets fonamentals?

El més esfereïdor no és prendre consciència de fins on són capaços d’arribar en nom de la «unidad», sinó que la gent aplaudeix la determinació i confia que compliran l’amenaça d’un coi de vegada. I que hi ha molta gent d’aquí que també aplaudeix. Gent normal que ha viscut en el benestar de la societat catalana, que coneix la realitat del país, que és conscient de qui ha creat crispació, mentit amb el tema del català, falsejat el sentit del dret a decidir. Gent coneguda que ja no processa bé el concepte de democràcia, de respecte als drets fonamentals, a la dignitat, de convivència respectuosa amb la pluralitat ideològica i la diversitat cultural. Gent que s’ha deixat endur per la visceralitat que utilitza la Catalunya que reclama drets com a excusa per recollir vots arreu del territori espanyol i arrossega els familiars que ja dubten de sentir-se catalans, tot i tenir-hi la vida i el futur aquí.

Però el que fa mal de debò, i molt endins, és l’actitud, la defensa que fan d’aquest posicionament agressor els polítics catalans que han capgirat els seus principis democràtics. Amb el seu «veieu on ens han dut?», no només justifiquen les amenaces, sinó que accepten la lectura esbiaixada que fan del text constitucional la cúpula del poder judicial i els mitjans de comunicació sense nord ni honestedat professional. Quina vergonya!