L’Ibai Llanos em sembla un crac. Potser per això té tan èxit... I hi ha tanta gent amb ganes de criticar-lo. L’operació del seu amic –i soci– Gerard Piqué amb Luis Rubiales a l’Aràbia Saudita els ho ha posat en safata a aquests últims, tot i que ell ha trampejat les garrotades sense gaires dificultats. Fins i tot ha deixat clar que mai s’hauria prestat a un tripijoc com el de Geri i Rubi. El que ja no gestiona amb tanta alegria és que li diguin gras per fer-li mal. Sí, perquè hi ha persones repugnants que es dediquen a increpar a les xarxes personatges famosos que van sobrats de quilos. Crida l’atenció que el diccionari encara no inclogui la paraula grassofòbia ni estigui validat el terme científic, però és una realitat: hi ha haters de grassos i grasses.

L’altra tarda es van ajuntar a la ràdio Tania Llasera, Mara Jiménez i Gabriel Rufián. La Tania la van crucificar fa anys quan va deixar de ser «massissa normativa», segons la seva pròpia expressió, i va mostrar a la televisió una silueta més voluminosa; des d’aleshores va a teràpia, tot i que creu que qui està malalta és la societat. A la Mara, que ara promociona l’obra de teatre Gordas a Madrid, li van dir quan era petita que si no s’aprimava no l’estimaria ningú, i es va passar més d’una dècada lluitant contra ella mateixa. Avui cavalca els seus traumes enfilada a un activisme tenyit d’humor i també recorre a teràpia. I a Gabriel Rufián, que quan va desembarcar a Madrid va agafar uns quilos per l’ansietat i els mals horaris de la política, li continuen enviant missatges diaris de «golafre!», tot i que no li agrada el dolç i té una bona figura. «És molt fotut», van admetre tots tres, «afecta la salut mental perquè et jutgen i no te’n pots defensar». Tinc un consell per a ells –i per a moltes víctimes dels odiadors– en forma de versos, d’un poema de Benjamín Prado que es titula, precisament, Haters: «No hay que perder jamás el tiempo en contestarles, / Porque luchar con ellos te vuelve uno de ellos / Y alguien peor que tú. / Todo el que se mira en un espejo roto / ve en su cara la misma cicatriz».

Ibai, que utilitza un llenguatge menys líric, afegiria que són els gilipolles oficials. I la veritat és que ho són: en poesia i en prosa.