L’antifranquisme sempre ha lamentat que al final de la Segona Guerra Mundial els aliats no enviessin a morir uns quants milers dels seus joves per alliberar la península Ibèrica de les dues dictadures que patia i que en lloc d’això s’optés «només» per l’aïllament diplomàtic i comercial. De 1939 a 1959, l’Estat espanyol va viure en règim d’autarquia, amb el comerç exterior i les sortides i entrades de persones reduïts al mínim. El resultat és que fins al 1956 (vint anys després!) no es recuperà el PIB d’abans de la guerra. Anys d’escassetat i misèria que ho foren sobretot per a la gent humil. El règim i l’oligarquia, en canvi, no van veure mai perillar ni el poder ni el patrimoni.

A finals de la dècada de 1950 les potències occidentals canvien d’estratègia i normalitzen parcialment les relacions amb l’Estat espanyol. Ho fan sobretot per interès propi, perquè veuen en el país un mercat potent i en Franco un aliat contra el comunisme. Però ho fan també amb la idea que en contacte amb la democràcia i l’anomenat estat del benestar, la societat espanyola es voldrà desempallegar del franquisme alhora que renunciarà a les aspiracions revolucionàries. Així va ser.

S’incrementen importacions i exportacions, arriben inversions industrials i la costa s’omple de turistes. Aquesta acceptació limitada (no es va permetre l’ingrés a la CEE) del franquisme per part de l’Europa democràtica té un efecte doble i contradictori: consolida el règim gràcies a l’augment generalitzat del nivell de vida i alhora en significa la sentència de mort perquè la població comprova que hi ha una manera diferent –i millor!– de viure i governar-se. Així, la certesa que el feixisme és el passat i que el futur és convertir-se en una democràcia europea s’estén a pràcticament totes les capes de la societat i fa inevitable la fi de la dictadura.

Hi ha casos (Sud-àfrica) que demostren que el boicot comercial i diplomàtic a vegades funciona, però en termes generals i en societats properes la idea d’influir per contacte causa menys perjudicis a la població i sol ser més efectiva. A més, com amb l’Espanya franquista, les relacions comercials són compatibles amb la denúncia de les vulneracions de drets i amb una certa excepcionalitat.

Com heu endevinat, dic tot això per defensar que si bé ara, amb l’agressió militar en marxa, les sancions comercials contra Rússia són necessàries, quan la guerra s’acabi caldrà recuperar el Wandel durch Handel (provocar canvis positius a partir de l’intercanvi comercial) i normalitzar tant com es pugui les relacions amb el país més gran del món. Per cert, Europa exportarà democràcia i drets humans al món –i especialment a la seva àrea natural d’influència immediata (Rússia, Orient Mitjà i el Mediterrani)– en la mesura que prediqui amb l’exemple i també internament aquests paràmetres siguin respectats i promoguts (i no es permeti, per exemple, que els estats utilitzin els serveis secrets i la policia per espiar a l’oposició).