L’octubre del 2013, mentre assistia a una cimera a Brussel·les, Angela Merkel va saber que l’espionatge massiu dels Estats Units destapat per Edward Snowden incloïa el seu mòbil personal. Li tenia tanta devoció a l’aparell que a la premsa li deien «die Handy-Kanzlerin», la cancellera del mòbil. Al vespre va trucar a Obama, que li va assegurar que no era veritat. Però ho era. El primer cop que Obama i Merkel es van trobar cara a cara després d’aquella trucada, l’americà es va acostar a la cancellera amb els braços oberts en actitud de penediment i li va dir «sabia que us espiàvem... ¡però no sabia que espiàvem el teu mòbil». També era mentida. Ho sabia des del 2010. Sabia que espiaven qualsevol ésser viu que treballés en un despatx amb una bandera oficial en un racó. Sí, el món és així. I també espien Pedro Sánchez. A Obama no li va passar absolutament res llavors i no li passaria ara. Però si s’hagués sabut que espiava opositors polítics del seu propi país, american citizens, amb els seus advocats inclosos, se l’haurien menjat viu, volta i volta a la barbacoa. Si hagués espiat el governador electe de Texas, ni que fos un senyor independentista, anarquista, sadomasoquista i mèdium tarotista, tot alhora, hauria hagut de dimitir. I ara potser estaria refugiat a Rússia, amb Snowden.
