El tema de moda és l’espionatge. Doncs parlem d’espies. Però hi posarem una mica de sal i pebre per riure una mica tot i que a algú el pot arribar a ofendre. Polèmiques polítiques, jurídiques, de drets i llibertat apart, no us heu demanat quina coi d’informació hauran tret dels telèfons que han espiat no sé sap ben bé qui però ho podem imaginar?

A veure. Del mòbil en teoria inaccessible del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, quina informació n’haurà sortit? Trucades als seus ministres per donar instruccions? A algun mandatari europeu? A la seva mà dreta per criticar els ministres de Podem? A la seva dona per quedar a l’hora de sopar o a algun amic per quedar per prendre alguna cosa i treure’s l’estrès de sobre? O l’estratègia per dividir encara més l’independentisme amb bones paraules i cap gest concret?

Potser també van poder escoltar alguna conversa arxivada amb el President de la Generalitat Pere Aragonès. Llavors anem al telèfon de Pere Aragonès. És dels que es compren a qualsevol botiga o bé, com en el cas de Sánchez, fet expressament per enginyers per evitar, infructuosament pel que s’ha vist, que algú hi xafardegi?. I els qui l’han espiat, què hi deuen haver trobat?. Algun ordre del dia de la famosa taula de diàleg? Alguna promesa per part de Sánchez de reformar la Constitució d’aquí a uns anys i avalar un referèndum d’autodeterminació? Fotos d’una de les arrossades en família? L’ordre del dia de la famosa taula de diàleg? El compromís que a partir d’ara a Catalunya es farà bondat?. Una pluja de milions d’euros?

Bromes a part. Espiar s’ha fet sempre, però això no vol dir que s’hagi de normalitzar una situació que és inadmissible des de tots els punts de vista en una democràcia. És clar que no hi ha democràcies perfectes. Obama va espiar Merkel, recordem-ho, i tot i que la cancellera segurament es va enfadar molt, no va passar res.

Ara, però, confesseu: qui no ha tingut la temptació d’espiar, o dit més vulgarment xafardejar, al del costat, al veí o al de la feina? També s’ha de dir que abans espiar era més èpic. Mata Hari, Joan Pujol Garcia (Garbo), Kim Philby, Isser Harel, Markus Wolf... Noms mítics sense oblidar personatges de ficció com James Bond o els de les novel·les de John le Carré. Aquests sí que ho passaven malament i alguns van acabar malament. En canvi ara tot el dia estan palplantats davant un ordinador amb uns auriculars posats. Res, era una mica per riure.