Tots mereixem que ens espiïn pel sol fet de respirar. No s’escandalitzin, de seguida ho entendran.

Segons el venedor, el programa d’espionatge Pegasus només es facilita a governs i policies perquè el facin servir contra el crim organitzat i el terrorisme. I què és el terrorisme? Una forma d’utilitzar la violència amb finalitats polítiques per part d’algú que no és un Estat (quan ho fa l’Estat se’n diu Seguretat, o Defensa). Del mateix color que les organitzacions terroristes sol haver-hi moviments polítics que de vegades tenen una gran amplitud, participen a les eleccions i exerceixen càrrecs a les institucions. En aquest cas l’Estat considera que la minoria terrorista s’amaga dins la massa del moviment i es relaciona amb els seus membres; d’aquí la conveniència d’espiar-los a tots buscant fils per estirar. Però els simpatitzants de la causa no freqüenten només la gent de la seva corda, sinó que tenen familiars, amics, coneguts i saludats amb altres idees i aficions; la vigilància instrumental del conjunt d’aquestes relacions pot ajudar a detectar comportaments sospitosos.

I en un país sense terrorisme? El Govern pot considerar el risc de la seva aparició en una ideologia si té expressions violentes en altres llocs o èpoques. Els antecedents basc o irlandès, per citar dos exemples entre molts, animen els governants a suposar que qualsevol independentista pot desviar-se pel mal camí, motiu suficient per posar-los tots sota observació. Qui diu independentista diu anarquista, ecologista, feminista o alterglobalitzador. De la mateixa manera, qualsevol ciutadà que es relacioni amb gent d’aquestes tendències, encara que no demostri adhesió, o ni tant sols interès, pot ser la clau per desarticular perverses conspiracions.

Aquesta lògica permet estendre la cadena de sospites fins abastar la societat sencera. Si no ens espien a tots, suposant que no ho facin, serà per manca de mitjans, però no pateixin, tot arribarà. La lluita antiterrorista ho reclama.