El títol d’aquest article, a part de ser, diguem-ho així, el «lema» dels boxejadors, fa també referència a unes paraules que trobem als Fets dels Apòstols (20:35), quan Sant Pau posa en boca de Jesús aquesta expressió: «Fa més feliç donar que rebre». D’una manera semblant, el P. Josep Massot, que ens ha deixat recentment, també deia: «Penso que és molt més útil treballar per als altres que no treballar per a un mateix».
He recordat aquestes paraules de Sant Pau, perquè hi ha qui confon el vedetisme amb el testimoniatge. I és que no és el mateix anar de vedet per la vida, que ser un testimoni. I dic això perquè alguns, des dels sectors eclesials més conservadors (maliciosament o per ignorància), han titllat sor Lucía Caram de vedet, cosa bastant equivocada. Una vedet se centra en ella mateixa, buscant sobresortir i anul·lant o prescindint dels altres. Pel contrari, un testimoni sempre remet als altres. Una vedet es mira el melic egoísticament i es fa el centre del món, mentre que un testimoni assenyala els altres, fixant la nostra mirada i el nostre cor en els germans per ajudar-los, sobretot als qui més pateixen.
La vida de sor Lucía Caram no és vedetisme. És testimoniatge des de la fe i des del seu compromís amb l’Evangeli i amb els més pobres. I tant si va a Ucraïna a per refugiats com si engega la Fundació Convent de Santa Clara, mai no és ella la protagonista, sinó els ucraïnesos que ha rescatat de l’horror de la guerra o la gent que passa gana.
L’actitud de sor Lucía Caram, una dona audaç i plenament evangèlica, no és vedetisme, sinó compromís amb els qui pateixen. I per això, tant de bo tinguéssim moltes més persones com sor Lucía. El que és obscè, és que els qui d’una manera superficial i frívola la critiquen, ni fan el que ella fa, ni tan sols són capaços d’ajudar-la. Aquests que farisaicament acusen sor Lucía Caram de vedette, s’assemblen als escribes i als fariseus que atacaven Jesús, i per això el Mestre deia als seus deixebles, per prevenir-los d’aquests farsants: «No obreu com ells obren, perquè diuen i no fan» (Mt 23:2). Els escribes i els fariseus, els d’ahir i els d’avui, «lliguen fardells pesants i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells, ni amb el dit no els volen moure» (Mt 23:4).
De tota manera, com que suposo que a sor Lucía Caram no li afecten les crítiques negatives d’aquests hipòcrites, ella continua fent el bé i encoratjant-nos també a fer el bé.
Els qui s’esquincen les vestidures acusant sor Lucía de vedette, de voler cridar l’atenció o de voler ser el centre de tot, no han entès res de res del testimoni evangèlic que dóna aquesta dona de fe. Perquè aquells que la critiquen, haurien de recordar que la fe sense les obres, és morta (Jm 2:14-20). Per això sor Lucía ens mostra amb les seves obres, la seva fe. I amb la seva actitud plenament evangèlica, ens mostra també, que «fa més feliç donar que rebre». I això que no és boxejadora.
