Fa sis o set anys m’estava registrant en un enorme hotel soviètic de la segona ciutat de Sèrbia, Novi Sad, i el recepcionista que estava llegint el meu passaport va alçar la vista, em va mirar i va dir: «Ah, Manresa, aquí hi ha un bon equip de bàsquet!». Sorprès, vaig dir que sí i me’l vaig mirar amb un gran interrogant dibuixat a la cara. Em va aclarir que hi havia jugat un escorta local, Marko Ljubicic, i que per això el coneixia bé. No se si va ser pel puntet de familiaritat que es va crear, però el cas és que l’home em va donar una habitació on Ljubicic i els seus amics haguessin pogut col·locar un parell de cistelles i fer un partidet. Molts manresans que volten per Espanya han viscut situacions similars i han experimentat el punt d’autoestima que genera que la teva ciutat sigui vista amb curiositat i respecte, ni que sigui pel bàsquet. Aquest cap de setmana, milers de manresans a qui el bàsquet no els interessa gens ni mica sentiran un pessigolleig agradable en veure als mitjans de comunicació que el Manresa torna a ser un equip especial. Aquest pessigolleig cohesiona i fa ciutat. Avui el Baxi fa Manresa més gran als ulls dels propis manresans i també als ulls dels metropolitanesos, que sovint sembla que dubtin si als carrers de Manresa hi ha semàfors o pastors amb cabres. Avui, Manresa creix. I això és més que bàsquet.
