Quiosc

Regió7

laura serrat

El paradís del cinema

Fa uns dies em vaig assabentar de la mort de l’actor i productor francès Jacques Perrin, conegut principalment pel seu paper de Salvatore di Vita a Cinema Paradiso. La trista notícia em va traslladar altra vegada a l’interior d’aquell cinema local on transcorre el film, una antiga sala que presenta l’atmosfera d’un altre temps, en què les butaques, de fusta, s’omplen d’espectadors impacients per veure les imatges en blanc i negre que els omplen els ulls d’altres mons desconeguts.

L’entranyable història d’amistat entre el petit Toto amb el projectista, l’Alfredo, també em retorna sovint a la ment aquests dies que les sales de cinema del nostre país es tornen a omplir amb l’estrena d’Alcarràs, la cinta de Carla Simón premiada amb l’Os d’Or, que v a ser la pel·lícula més vista el darrer cap de setmana a Catalunya, amb un miler de persones que van passar pel Bages Centre de Manresa, el sisè cine de l’Estat que va aportar més públic al llargmetratge. Són dades esperançadores per un dels sectors més afectats per la pandèmia, tenint en compte que l’any 2020 les sales de cinema espanyoles van tenir 28,2 milions d’espectadors, enfront dels més de 105 milions de l’any 2019, segons dades de la consultora ComScore.

Malauradament, les xifres tampoc van remuntar suficient l’any passat, quan es van assolir 41 milions d’espectadors, que si bé suposen un increment respecte al 2020, encara estan lluny de l’afluència prepandèmica. Davant d’aquestes dades, em pregunto si el virus ha afluixat els ànims a l’hora d’assistir a les sessions de cinema o bé ha accelerat un canvi d’hàbits que ja venia de lluny. En els últims anys, hem assistit a moltes estrenes des del sofà a través de les plataformes i, per contra, cada vegada que costa més trobar títols aclamats a les cartelleres del cinema. La tendència sembla que sigui quedar-se més a casa davant l’àmplia oferta cultural de la petita pantalla, tot i que no crec en les sentències que pronostiquen un futur magre, ja que la realitat és canviant i imprevisible, i la resposta a films com Alcarràs ho demostra.

Davant l’afectació que han viscut les sales de cinema en els darrers temps, resulta imprescindible rescatar films com Cinema Paradiso, que realcen el valor de tot allò que envolta el cinema i que el converteix en un ritual màgic i únic, amb els focus brillants que s’apaguen de sobte, les converses que es generen després d’una bona pel·lícula o els somnis que es projecten a la pantalla. La quantitat d’estímuls a què estem exposats no ens hauria d’impedir gaudir del cinema de la mateixa forma que ho feia Jacques Perrin, posant-se a la pell de l’inoblidable Salvatore di Vita.

Compartir l'article

stats