Als anys vuitanta del segle passat circulava la dita que «a Convergència manen tres persones: el Jordi, el Pujol i el Soley». Així es tancaven discussions sobre lideratges al partit que governava Catalunya amb majories absolutes. Una altra brama era que Pujol convocava els dissidents al seu despatx i els deia: «tots dos no podem estar al mateix partit, i aquest l’he creat jo». Punt i final. Convergència Democràtica de Catalunya havia nascut per articular un moviment conegut amb el mot de «pujolisme», format per persones atretes pel lideratge personal i el concepte de compromís que escampava el fundador mentre feia xarxa per tots els racons d’un país collat pel franquisme. Pujol es va «enretirar» el 2003 i el seu partit va aguantar tretze anys abans de «refundar-se» en el PDeCat, al seu torn va ser desplaçat per Carles Puigdemont quan aquest va articular al seu voltant una nova formació, Junts per Catalunya, a la qual van anar a parar tant antics convergents com noves fornades independentistes. Si Pujol podia afirmar «aquest partit l’he creat jo», Puigdemont podia dir el mateix de Junts. Però així com Pujol va estar tres dècades al front del seu invent, Puigdemont ha tirat la tovallola al cap de quatre anys i mig, i quan no en fa ni dos que n’és president, càrrec al que ara renuncia per centrar-se en el Consell per la República. Dirigir un partit català des de Bèlgica és difícil, i la prova és que la crisi va arribar a CDC força després de la retirada del creador, mentre a Junts el procés ha estat el contrari, i la renúncia s’esdevé quan una coalició de descontents ja havia fet saltar el secretari general, Jordi Sànchez, obrint la caixa dels trons d’un congrés de resultat incert si no s’acomodaven càrrecs per a tots els caps de família. L’«enretirada» del fundador obre el camí a un repartiment de funcions entre Laura Borràs i Jordi Turull: carisma públic versus control de l’organització, quasi tres anys per mesurar forces fins les eleccions autonòmiques, i un fins les municipals.
