Obro la porta de casa i me’ls trobo a tots asseguts al sofà davant de la tele. Sovint hi ha algun amic que s’hi apunta. A la tauleta un bol amb patates fregides de bossa, cacauets i retalls de pizza 4 formatges, bacon i margarita. Per beure, aigua. «Coi, qui juga? El Barça o el TDK?» «Mama! T’hem dit mil vegades que ja no es diu TDK! Ara és el Baxi!» I riem tots plegats per enèsima vegada. Perquè la seva mare s’ha fet gran i encara recorda la vegada que la victòria del TDK ens va fer sortir a tots al carrer. Quina emoció! I això que de bàsquet en sé els mínims: que la pilota no es pot tocar amb els peus i que si la llences des de bastant lluny, en comptes de dos punts, te n’emportes tres. Cistella! I tot i així, el meu record d’aquell dia es manté viu. Orgull de ciutat. Ens vam sentir manresans com mai! No ens cansàvem d’explicar als nostres amics de tot el món que un equip modest, d’una ciutat modesta, havia pujat al primer graó del podi. Un lloc al costat dels més grans. David contra Goliat. Quina passada!
L’esport és una gran escola de vida. Aprenem a guanyar i a perdre. Aprenem que en aquest món, sols no som res, i que junts no sumem, multipliquem. I aprofito aquestes línies per agrair a tots els qui, temporada rere temporada, esteu al peu del canó en l’esport de base. Perquè sense vosaltres, no hauríem pogut anar a Bilbao. Perquè aquests èxits no s’improvisen. Són fruit d’hores de treball discret però constant. Perseverança i tenacitat. I creure que val la pena inculcar a la nostra canalla, des de ben petits, la disciplina, l’esforç i el sacrifici que comporta fer esport. Qualsevol. Perquè ens dona eines per afrontar les vicissituds que indefectiblement ens depara la vida. L’esport ens fa més forts. I ens dóna l’oportunitat de ser més bones persones. El premi més valuós és que els del teu equip et votin millor company del vestidor.
I és pel record d’aquestes vivències que estic contenta pels meus fills. Perquè d’aquí uns anys, quan arribin a casa i es trobin els seus, de fills, puguin dir: «coi, qui juga el Barça o el Baxi, avui?» I hi puguin compartir, també, somriures còmplices. Estic molt contenta per tots plegats! Jo que quan era jove jugava a volei (Gràcies volei 6 per la vostra feina!) també estic il·lusionada per aquesta Final Four. N’hi ha que tindreu la sort de viure-ho in situ a Bilbao i d’altres que us ho mirareu per la tele, però siguem on siguem ens unirà el mateix clam: Som-hi, Resa! I ens sentirem orgullosos de ser el Cor de Catalunya. I farem equip. Des de la grada o des del sofà o des del frankfurt; tant se val! Enviarem tota la nostra energia i entusiasme als nostres pivots, alers i bases. Als titulars i als de la banqueta. A l’entrenador i al massatgista. Al cap de premsa i al director esportiu. Perquè tots serem u, perquè tots serem un gran equip, perquè tots serem Baxi! I viurem cada segon del partit amb passió. Perquè tenim clar que, passi el que passi, ja hem guanyat. Força Baxi!
