Quiosc

Regió7

Joan Canongia

Des del meu costat del prisma

Joan Canongia

Visca Europa!

Dilluns, 9 de maig, és el Dia d’Europa, i farà 72 anys de la crida del ministre d’Afers Estrangers francès, Robert Shuman, per la «federació europea». L’Europa que coneixem va néixer després de la Segona Guerra Mundial, quan alemanys, francesos i italians, acompanyats dels països del Benelux, van formar la comunitat del carbó i l’acer amb el tractat de París. Al darrere, a més de l’interès econòmic, hi havia la necessitat que les diferents nacions deixessin de fer la guerra entra elles, feia massa segles que tot s’acabava amb destrucció. Aquest tractat, que va néixer amb voluntat d’evolucionar cap a la Unió Europea, i acompanyat del gran acord entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, ha permès que en aquest tros del planeta l’època més llarga de pau i prosperitat de la història, i és l’indret on els drets i llibertats dels ciutadans són més amplis.

Les crisis del 2008 i 2010 van portar-nos a tots a allunyar-nos d’Europa. Les exigències que se’ns demanaven estaven molt per sobre de les nostres possibilitats i l’únic que van assolir va ser, fer-nos encara més distants. Aquell conjunt de mesures només pensades des de l’òptica econòmica ens van fer més pobres a tots, nosaltres els primers que ho patíem directament, però els altres països ho van patir de rebot. No sabem què hauria passat si no haguéssim estat part d’Europa, és molt probable que hagués estat pitjor. Aquella experiència va servir perquè amb l’arribada de la covid, que ha generat la crisi sanitària i econòmica més gran de la història, les mesures empreses fossin totalment les contràries. La primera gran mesura va ser la compra única de vacunes, el que fa fer que no ens baralléssim entre nosaltres per veure qui les tenia primer i qui més tard. També, primera vegada Europa, s’ha mutualitzat el Deute, que, acompanyat dels fons Next Generation, està ajudant els països a refer-se del gran sotrac.

Quan encara estàvem treballant per sortir del pou, el tsar Putin ha envaït Ucraïna, i ha començat una guerra que tot fa pensar que s’allargarà en el temps. A més dels milers de vides, la guerra està generant una crisi de refugiats de grans proporcions i, òbviament, un nou sotrac econòmic fruit dels augments dels costos energètics. Altre cop Europa ha sabut respondre unida, i tots els països hem compartit les mesures de represàlia amb l’invasor, alhora que s’han assentat les bases per l’acollida de refugiats. Algú s’hauria imaginat, fa pocs anys, que el conjunt de països europeus ens posaríem d’acord per enviar armes a un tercer país? L’Europa que, a qualsevol conflicte, sempre apareixia dividida? Sense adonar-nos estem creant l’Europa geopolítica. En un món cada cop més polaritzat cal consolidar aquesta Europa com a potència d’equilibri, capaç de fer valdre posicions pròpies en defensa dels nostres valors, i interessos, alhora que ferma defensora d’un ordre mundial basat amb multilateralisme i el respecte a les normes i regles globals.

Compartir l'article

stats