És desitjable, honest, i fins i tot políticament imprescindible, que l’independentisme català sigui capaç d’articular el que denominem un relat de l’1-O a les portes del seu cinquè aniversari; però no estic gens segura que tingui prou altura de mires per fer-ho.
L’1-O del 2017, la població va anar a votar un referèndum d’independència unilateral. Ho va fer convençuda que el gran recolzament ciutadà al dret a decidir i la massiva participació en un acte democràtic provocarien la negociació amb el Govern de Mariano Rajoy. Vam votar pensant que l’èxit de la votació era la via per on s’encaminaria el futur. La població independentista va guanyar; els polítics independentistes van perdre. Ells ho van pagar amb la presó i l’exili. Tots, amb la repressió. Cinc anys després vivim en una autonomia delmada per l’ull sotjador de l’Estat. El català recula. Les simpaties pel català, també. L’error: no haver calculat que l’essència de l’imperi se sintetitza en el crit d’«a por ellos». Els textos legals que articulen l’Estat acompanyen aquestes tres paraules, com les patates fregides el bistec. Simplement. I ara, vist el viscut, cal admetre que l’1-O va acabar sent un acte de desobediència pacífic i democràtic, ben organitzat i articulat –la policia espanyola no va descobrir ni una sola urna–, reprimit amb una violència vergonyant pel Govern del PP. Però no ha donat lloc a cap mandat democràtic. ¿Instaurar la república catalana, diuen? A l’anomenada taula de negociació no hi ha ni coberts, perquè ningú creu que ara com ara s’hagi de servir cap plat polític. El PSOE mira a la lluna i somriu. Esquerra tapa la nuesa política amb el sumptuós vestit del «com si», i els junters ni tan sols hi són.
Si els partits independentistes fossin capaços d’explicar amb paraules veritables els fets esdevinguts fa cinc anys, sense confondre realitat amb desig, s’obririen, més grans, les portes del futur. Seria un primer pas per a una estratègia comuna. A Catalunya li convé. A la independència, també.
