Regió7

Regió7

Des d’allò d’Adam i Eva sempre hi ha hagut qui espia. Espien els pares el son de les criatures, espien els nens a les nenes mentre es canvien al gimnàs de l’escola i s’espien entre ells els alumnes, en els exàmens. Espien també els espiadimonis i qui tem ser espiat per un gram d’haixix. Hi ha qui diu que observa, i espia. Fa que bada, i espia. Diu que navega, i espia. En conec un a qui li agrada passejar-se per ciutat cap al tard i espiar l’interior de les cases a través de les finestres il·luminades i el bellugueig les ombres. Hi ha a qui també li agrada notar com a la piscina li espien els pectorals nus, tan musculats. Que el vegin i l’envegin. Abans els senyors espiaven les minyones pel forat del pany, les minyones espiaven els tocadors de les senyores i les senyores s’espiaven la pròpia imatge, reflectida al mirall. Ara se l’espien els adolescents a contrallum dels aparadors i tots espiem qui ens truca pel videoporter. Hi ha veïns que espien les bústies dels altres veïns i ciutadans exemplars que s’extasien espiant com festegen les parelles, convençudes que ho fan d’amagat, o la roba íntima de la veïna, estesa al balcó. Fins i tot les empreses s’espien les unes a les altres i els articulistes entre nosaltres. Essent així, si tothom espia tothom (i potser per això mateix ens agraden tant les pel·lícules d’espies), què no hauria de voler i poder espiar el pare estat? I és que els estats, com déu, poden espiar-ho tot de tothom. Amb autorització d’un jutge o del pare carbasser. El que no poden fer és impedir que, així com es pot deixar de creure en déu, també els espiats un bon dia podem deixar de creure en qui ens espia. Sobretot si qui ens espia no fa un acte de contrició expiatòria abans que esclati la revolta dels espiats.

Compartir l'article

stats