Badant, badant, mentre ens gronxaven en la impenetrable comissió de secrets oficials, els personatges del circ espanyol s’han mostrat tal com són: paquidèrmics (de paquiderm: mamífer de pell gruixuda i dura, com els elefants, els rinoceronts, els porcs i els tapirs [...]), a l’hora d’entomar responsabilitats en l’afer de l’espionatge conspiranoic. I què us pensàveu, doncs? L’elefant sempre ha tingut una cua al darrere i una altra al davant, per despistar el personal. Com Pedro Sánchez, la ministra que l’aguanta, la directora que traga, i el supremacista que els empara i fa posar drets damunt del tamboret. Ens han clavat un alley-oop espectacular! A l’estil Moneke, i amb un somriure sorneguer de regal: tot va ser legal, perquè les lleis són seves. I els espies també. I la policia patriòtica. I les clavegueres per on canalitza tota la porqueria que fa pestilent la seva democràcia. La seva. Com diria Rajoy: «¿Y la europea?». Ui, l’europea! S’han agafat un any per decidir si és un afer intern del regne d’Espanya, tot i tenir-ho clar. Una altra esmaixada ens clavaran per l’esquena en aquest tema, tot i les esperances dels analistes que anuncien un daltabaix de la credibilitat espanyola en les institucions europees.
Potser l’encerten i s’accelera tot el que caldria per acabar amb tanta fatxenderia (quin xai més maldestre, el president a l’ombra) però, per si de cas, fora bo tocar de peus a terra i començar a planificar respostes més efectives que no pas demanar dimissions exemplificatives. Quinze dies de rabinesa són suficients. Ara deu tocar prendre decisions que ajudin a recuperar credibilitat entre la ciutadania. Liderar actuacions que vagin més enllà del simbolisme a què ens tenen acostumats els mal anomenats partits independentistes catalans. Per exemple, que el govern inciti la població a fer la declaració fiscal a l’Agència Tributària de Catalunya, amb l’objectiu de demostrar el potencial econòmic i la voluntat d’avançar cap a la sobirania fiscal de Catalunya, amb un model d’hisenda pròpia. El govern hauria de garantir la legalitat de la declaració que fa cadascú individualment. I a actuacions com aquesta n’haurien de seguir d’altres de llargament reivindicades per la ciutadania desencisada: unitat d’actuació, estratègia conjunta a Madrid per condicionar el govern, fer efectiva la majoria parlamentaria del 52%, abandonar conjunturalment la lluita d’interessos de partit, llançar a la paperera de la història la taula que ha quedat en embrió congelat, empènyer decididament un Consell per la República imprescindible...
L’espectacle del circ dels espies hauria de deixar entretenir-nos, perquè prou feina tenim a tallar-los les cues, als elefants.
